Ian McEwan viu un moment molt dolç. Triomfa a la gran pantalla la versió cinematogràfica de la novel·la Expiació. El seu últim llibre, A la platja de Chesil, és una història deliciosa, narrada amb mà mestra. Per la seva banda, l'últim Casero ha premiat una novel·la agosarada: La nau, la primera que dóna a conèixer Pau Planas.

ENTRE EL FÀSTIC I LA FELICITAT.
McEwan converteix en or tot el que toca. O tot el que escriu. Fins i tot quan és capaç d'arruïnar (o gairebé arruïnar) el final d'una història magnífica com la que presento.

Florence i Edward són una parella anglesa que, a començaments dels anys seixanta, estan a punt de casar-se. Ella vol dedicar la seva vida a la música (clàssica: es tracta d'una noia eminentment espiritual, més que no pas intel·lectual); ell ha estudiat història (per bé que es tracta d'un xicot principalment pràctic, que toca de peus a terra). Malgrat que falta molt poc perquè els Beatles es facin cèlebres arreu del món, malgrat que falta una mica més però no gaire per a algunes de les grans revolucions morals del darrer terç del segle XX, malgrat que els temps estan canviant (o estan a punt de fer-ho), Edward i Florence han arribat verges al matrimoni. Rigorosament verges, que se sol dir.

El gruix d'A la platja de Chesil explica la nit de noces, el fiasco d'unes poques hores que decidiran la vida dels dos nuvis a partir d'aquest moment. La noia experimenta una mena de fàstic patològic per tot el que implica el cos de l'altre (primordialment l'inconegut cos masculí). Això ens procura un parell d'escenes formidables, una de les quals precedeix el clímax de la història. A pesar que Florence es pensa que el seu noi arriba al llit nupcial amb els deures fets, ell és, també, exactament verge. La cosa acaba bastant malament.

L'argument és tan clar, o tan prim, com això. Entremig, és clar, McEwan ens fa conèixer els orígens de l'un i de l'altre. Els d'ell, força més humils. Ens reflecteix, també, alguna estampa lluminosa del festeig. On és, doncs, la qualitat del llibre, allò que el fa gairebé una obra mestra? Jo diria que en la capacitat de l'anglès per ficar-se dins la pell dels seus dos protagonistes. Sabem de les pors de Florence; coneixem el neguit d'Edward. Ens ho va relatant a poc a poc, en un crescendo que algun crític que m'ha precedit ha assimilat gairebé als recursos del suspens de la novel·la de terror. Com a lectors, sabem perfectament que una conversa desapassionada entre els dos joves desfaria tots els equívocs, acostaria les posicions d'una manera determinant. McEwan, però, ens fa ben palès com una reacció aïrada, una falta de cintura (per dir-ho amb una expressió netament futbolística), poden acabar sent decisives –terriblement decisives– en la vida de dues persones. O, sobretot, d'una de les dues persones que s'acaben de casar però que no han consumat el matrimoni (ni el consumaran mai més). Malgrat un desenllaç precipitat i, fins a un cert punt, infantil, A la platja de Chesil és una història exquisida. El sentiment de culpa, pors diverses i fondes, la inexperiència, el penediment... totes aquestes passions humanes tenen una impregnació commovedora en les pàgines de la novel·la. La tria de detalls significatius, una vegada més, magistral.

LA NAU FANTASMA.