diumenge, 10 de febrer de 2008
> L'absurda història de dos germans marroquins
EL PUNT.
Foto: CEDRE
|
+ Alguns actes organitzats per la Comissió en anteriors eleccions. Foto: CEDRE
|
Posem per cas dos germans marroquins que emigren; un s'instal·la a Barcelona i l'altre, a Brussel·les. Aquest últim al cap de 3 anys pot obtenir la nacionalitat. Si es fa comunitari i opta per anar a viure a Barcelona, ben aviat –sis mesos després d'empadronar-se– podrà escollir els seus representants municipals. En canvi, el seu germà, que viu entre nosaltres des del primer moment, s'ho haurà de mirar de lluny i esperar que es compleixin 10 anys de residència per accedir a la nacionalitat i poder exercir el dret de vot. Ens ho remarca El Hadji, de la Plataforma Per una Ciutadania de Residència, que ha agrupat bona informació sobre el diferent criteri dels països europeus. Sempre respecte als residents no comunitaris, no permeten cap nivell de participació: Alemanya, França, Grècia, Itàlia, Letònia, Polònia, Hongria i Eslovàquia. Ho condicionen a un conveni de reciprocitat: Portugal, Malta, Xipre, República Txeca i Espanya (en té signats amb Xile, Uruguai i Argentina però sense tractat d'aplicació; en canvi, amb Noruega sí que funciona). I han reconegut el dret de vot en els comicis locals: Bèlgica, Dinamarca, Irlanda, Luxemburg, Holanda, Regne Unit (països de la Commonwealth), Suècia (també les regionals), Lituània, Estònia, Eslovènia, Finlàndia i Àustria (només Viena).
|
)
)
