L'estrena de la peça que va triar ja fa un temps Cascai per posar en escena ha coincidit amb el reconeixement de manera pública, ahir mateix, d'un dels capitostos de la CIA que «només» a tres sospitosos de ser terroristes se'ls va aplicar la tècnica d'«ofegament simulat» després de l'11-S per extreure'ls informació, ja que es temia que es produís algun «atemptat imminent.» Aquest mètode de tortura va ser autoritzat expressament per George W. Bush, que ja ha anunciat que aviat en vetarà la il·legalització per part del Congrés dels EUA.

La companyia selvatana, per tant, ha triat un tema d'una gran actualitat en aquest seu canvi de registre, després que les seves darreres produccions –En Pere i el Capità és la setena– hagin estat bàsicament d'humor gestual. «Es tracta de sumar i de fer projectes que ens apassionin, perquè tenim aquesta necessitat –va explicar ahir Susanna Lloret, membre de la companyia– i també hem hagut d'esperar el moment oportú, perquè no és fàcil disposar de tota la infraestructura per fer un text així, de risc, en què la seva vida comercial és una incògnita. Ara és el moment, pel suport que hem trobat a La Planeta i a la Generalitat. Tot suma.»

En Pere i el Capità és el diàleg en quatre actes entre el botxí (el torturador) i la seva víctima (el torturat). L'acció transcorre en els temps morts que s'esdevenen entre tres sessions de tortura, però no s'especifica quant temps passa entre sessió i sessió. El cap dels torturadors, després d'engegar la maquinària de la persuasió, aparentment s'enfonsa quan el torturat és capaç d'afrontar a través de la conversa la seva comesa de botxí amb tot allò de bo que té la seva vida –la dona, els fills–, i mira de justificar-se. El dubte que es genera en el públic és, però, si l'angoixa, si el patiment, són sincers, i si el final representa la redempció del botxí o si, per contra, permetrà que matin el presoner. L'ambigüitat en què es mou la figura del torturat, però, es fa menys evident.

Tot i que hi ha alguns referents que poden fer pensar que el capità és un membre de qualsevol dels exèrcits colpistes que proliferaven a Amèrica del Sud en la dècada dels setanta (Xile, Argentina o Uruguai mateix), de manera totalment intencionada no se situa l'acció en cap país determinat, cosa que permet que la controvèrsia que planteja l'obra superi condicionants o prejudicis que es podrien generar si s'hagués situat en un context històric determinat. D'aquesta manera, també s'introdueix un cert component d'ambigüitat que permet sembrar un seguit de dubtes en l'espectador, que és l'objectiu últim de la companyia: «Volem que, quan acabi la funció, el públic es pregunti si el Capità s'ha enfonsat al final de veritat o només és una estratègia més per treure informació d'en Pere», explica Marcel Tomàs, que afegeix que «el text és molt obert, permet fer moltes lectures, i fins i tot en el cas d'en Pere no queda tan clar que sigui del tot inofensiu».

Fa quatre mesos que Cascai assaja En Pere i el Capità, un període més llarg del que és habitual en una producció professional d'aquestes característiques, cosa que, segons els actors, els ha permès «viure la situació», sense haver-se de preocupar pel text, que ja tenen molt ben fixat gràcies a aquest període d'assajos i a les representacions prèvies que han fet a l'Espai XXS de Lloret de Mar i per a alumnes d'institut d'aquesta localitat.

L'obra, tot i que és breu –dura poc més d'una hora–, és molt intensa, i per això el director ha decidit introduir-hi algun element cinematogràfic, un maquillatge com més realista millor i música entre escena i escena, perquè el públic «es pugui relaxar una mica», diu Tomàs.