La primera col·laboració dels tres centres d'arts escèniques escampats pel territori –tret dels dos de Barcelona, el TNC i el Lliure–, que es va presentar ahir, després de la seva estrena a Terrassa (del 8 al 17 de febrer), farà estada a la Sala Muntaner de Barcelona (del 20 de febrer al 16 de març) i es veurà al Teatre de Salt (10 de maig) i al Teatre Bartrina de Reus (24 de maig).

El silenci del mar, que primer va ser concebuda com una novel·la breu, és una narració escrita per Vercors –pseudònim de Jean Bruller– el 1941 en plena ocupació alemanya de França, amb l'objectiu d'incitar els francesos a mantenir una actitud digna davant els ocupants. Posteriorment, el 1947, Jean-Pierre Melville en va fer l'adaptació cinematogràfica, i dos anys després el mateix Vercors en va fer la versió teatral, que, segons explica Miquel Górriz, és l'eix de l'adaptació que han dut a terme. La peça resultant, de la qual han fet la dramatúrgia, és una barreja de totes tres versions: la narració, el film i l'obra. Górriz ha completat el text de l'obra amb fragments del text de prosa i una locució en off que serveix també fragments de la narració. La peça, que situa l'acció en plena ocupació nazi de França (1940), explica la història d'una família que es veu obligada a acollir un oficial alemany, però que manté la seva resistència per la via del silenci. Per Górriz, aquest és el gran tema de l'obra: «La dignitat del silenci com a valor i el valor de la dignitat. La peça no és més que les vetllades al voltant de la llar de foc en companyia de l'enemic.» El director, que va saber de la novel·la fa sis anys a través del també actor Carles Martínez, afirma que, en fer aquesta adaptació, era fonamental «mantenir el nivell literari i, especialment, el caràcter líric, subtil i senzill, però acurat, de l'obra», motiu pel qual va voler incorporar a l'equip Narcís Comadira. Górriz afirma que ha treballat molt a gust amb un grup format per «amics», que ofereixen «una lliçó interpretativa de primer nivell». De fet, per Górriz, era primordial trobar un repartiment adequat i amb un alt nivell, perquè l'obra requereix «afinar moltíssim», i fins que no va assegurar-se la participació d'Arquillué, Masó i Alamany no va acceptar l'encàrrec del centre de Terrassa de fer una producció. Per Górriz, l'obra, a més de la dignitat del silenci, apunta valors transcendents com ara «la distinció entre bons i dolents, si hi ha bons i dolents, sempre deixant molt clar qui són els ocupats i qui els ocupants; si podem arribar a conèixer els dolents per entendre per què ho són; fa que ens fem moltes preguntes sobre el fet que les coses no són tan senzilles, no són només blanques o només negres, i tot això és el més apassionant de la peça».

El director afirma que El silenci del mar és l'obra «menys maniquea» que ha vist mai, un aspecte que pensa que és interessant, en uns temps en què «tothom –diu– mostra el seu estendard de moral, i para de comptar.»