El règim franquista, a banda de la repressió política i lingüística, va instaurar un model sindicalista vertical en què la vaga era delicte i la negociació col·lectiva, una utopia. Amb els partits il·legalitzats, els militants comunistes no represaliats i que no van marxar a l'exili només podien viure la seva ideologia com un fet íntim. Però aquesta militància, aplicada a la lluita obrera, va enfortir-se en unes quantes fàbriques, i va acabar donant forma als moviments socials antifranquistes que posteriorment, ja als anys 60, es van encarregar d'erosionar els pilars de la dictadura.

L'historiador Antoni Lardín va triar el període comprès entre el 1939 i el 1959 per la inexistència d'una historiografia rigorosa. Les obres existents es nodreixen, d'una banda, de testimonis de militants del PSUC, i de l'altra, de documents escrits des d'una òptica declaradament anticomunista. Lardín s'ha nodrit de l'Arxiu Nacional de Catalunya i dels fons del Partit Comunista d'Espanya (PCE) –on hi ha documents del PSUC–, d'entrevistes a antics militants i dels judicis sumaríssims que hi ha dipositats a la seu del govern militar.

El llibre exposa les dificultats per fer vaga durant aquelles dues dècades. Com que no hi havia convenis col·lectius, posar d'acord totes les seccions d'una fàbrica era feixuc. «El règim no reconeixia la vaga, però es feien aturades o vagues de braços caiguts», explica Lardín. Malgrat la vigilància dels falangistes, entre el 1946 i el 1959 es van arribar a produir, segons ha pogut documentar, 175 protestes laborals en empreses catalanes.

En la dècada dels 50, arran de fets com ara el boicot dels tramvies, hi va haver dues grans vagues industrials, el 1956 i el 1958, amb la participació de centenars de treballadors de factories com ara Hispano-Olivetti, La Maquinista, Pegaso o l'Espanya Industrial. També s'inspiraven en els mètodes de reivindicació dels miners asturians, encara que la gent no sortia a manifestar-se al carrer. Una comissió negociava amb els patrons, com a pas previ a l'autorització dels primers convenis col·lectius, l'any 1958. L'any final de l'anàlisi de Lardín és el 1959, quan els convenis es van generalitzar i la reivindicació va passar a ser col·lectiva, ja als anys 60. Lardín conclou que «el PSUC, com a partit, hi pintava molt poc». L'agitació depenia dels individus, perquè l'estructura clandestina del partit entorpia la capacitat d'acció i reacció.