Pasqual Maragall, en el món de la política, és un bé de Déu. Assegura la sorpresa continuada, fins i tot l'esglai més impensat. En una franja anodina i poc gratificant, trobar personatges com Maragall donen un plus de picantor i alegria que és d'agrair. Ara, en l'enèsima maragallada, l'expresident es treu de la màniga el Partit Català d'Europa, una marca que ell mateix registrà en una notaria tarragonina, l'any 1998, segons l'esquema i a la manera del Partit Demòcrata Europeu, formació que conservant una certa ambigüitat però amb ínfules de futur es fundà no fa gaire a Roma en un acte en el qual fou present el mateix Maragall. El Partit Català d'Europa es configuraria com una plataforma política oberta, a l'estil del Partit Demòcrata nord-americà, capaç d'arribar a un ampli espectre de demòcrates progressistes poc motivats per les estructures rígides dels partits tradicionals. Tanmateix, una nova forma de fer política.

Qui fou alcalde de Barcelona i president de la Generalitat gràcies a la militància al PSC i també defenestrat més o menys alegrement de tots dos llocs per les pressions dels socialistes d'una banda i de l'altra de l'Ebre, ara sembla interessat a potenciar un projecte poc sotmès als durs aparells polítics i on es prioritzin les persones i els pobles per sobre de les grans organitzacions estatals. Sembla que fa un parell de mesos que Maragall inicià contactes per sospesar si les properes eleccions generals podien ser propícies per presentar la nova opció, aprofitant el ressò mediàtic que comporten les eleccions, però no ha trobat prou suport per intentar-ho. Fins als seus més addictes escuders, agrupats en la plataforma de Ciutadans pel Canvi, han esquivat la proposta, al·legant que avui no hi ha espai electoral per a una nova formació política. Quasi sol, Maragall no ha renunciat a anunciar l'existència del projecte i a fer notar que treballarà a partir d'ara en aquesta direcció, que, segur, pot donar un aire nou al panorama polític general.

En la contemplació del panorama electoral i en una situació d'un important desencís entre la població, cada vegada es fa més evident que caldrà inventar noves formulacions que trenquin la imatge de les estructures dels actuals partits. És necessària una regeneració de la política, i aquest procés és lluny de les estratègies de les formacions polítiques actuals. Maragall pot aportar un nou projecte al debat de futur. Potser les presents eleccions encara no marquen el moment, però estic segur que una innovadora forma d'acció cívica acabarà fent-se un forat entre la ciutadania. Difícil, però cal somniar que les maragallades encara poden fer un bon servei al país.