Lídia Pérez (Reus, 1971) va explicar ahir: «Estic agraïda i encantada que a casa meva m'hagin obert les portes per mostrar l'exposició» després que, des del maig del 2006, en què l'anterior regidor de Cultura de Tarragona i la resta de l'equip municipal (CiU i PP) del consistori van vetar la mostra, la mateixa artista proposés sense èxit a galeries i institucions de l'Estat espanyol i de ciutats europees l'organització de la seva proposta. L'artista va reclamar ahir: «Els espectadors poden ser crítics amb la meva obra però no amb la meva manera de pensar. Que em critiquin la forma però no el sentit».

El missatge d'¿Has visto que hace la guarra de tu hija? és ben senzill: la denúncia de la doctrina oficial de l'Església catòlica en relació amb l'homosexualitat o, com diu Pérez, «el fet que l'Església, al segle XXI, encara estigui més pendent dels miracles que no pas de temes que afecten les persones, com l'homosexualitat o l'ús dels preservatius per prevenir la transmissió de malalties sexuals», i afegeix: «És una posició que provoca incomoditat a amics i amigues meus que són cristians i homosexuals». Per transmetre aquesta reflexió l'artista ha dividit els continguts de l'exposició en dues instal·lacions que ocupen dos àmbits del centre d'art Cal Massó. En el primer, hi ha un seguit de maniquins femenins nus en posicions eròtiques homosexuals. Uns sensors activen unes veus femenines («són la meva mare i la meva tieta, que sempre col·laboren molt amb mi», va confessar Pérez) que, amb to peremptori i intolerant, van repetint la frase que dóna títol a l'exposició. En el segon àmbit, l'espectador hi troba un altar envoltat de flors i presidit per un enorme globus inflable que representa una marededéu, i que s'infla i es desinfla al mateix temps que un missatge dels altaveus repeteix les paraules «Milagro, milagro!»

Contemplant ahir l'exposició, era difícil comprendre quina va ser la causa que no es pogués exhibir a Tarragona. Lídia Pérez apuntava que probablement va ser la identificació que moltes vegades es fa d'una nina inflable amb la pornografia, una analogia que costa de trobar, perquè de fet no hi és, en la marededéu de l'exposició, que ofereix un aspecte molt infantil. Precisament infantil, naïf i kitsch són qualificatius amb què s'ha definit l'obra de l'artista reusenca, que en les seves propostes aborda sovint continguts de caire social referents a les dones i amb l'estètica del kitsch i de la cultura pop. Pérez ha explicat sovint que va créixer enmig dels objectes que es poden trobar en una llar de classe mitjana i família obrera, com calcomanies de verdures, hules de plàstic, llums de formes indescriptibles, gerros amb flors artificials i records. Objectes que ella manipula i transforma en propostes artístiques. Així s'ha pogut observar en les instal·lacions que ha creat fins ara, com Màrtirs o beates?, obra que partia d'una cadira assecador per evocar l'univers de les perruqueries femenines (Museu d'Art i Història de Reus, 2001); Enceradora «No controles», un muntatge protagonitzat per una màquina d'encerar que deambulava per un menjador decadent i passat de moda (premi beca d'arts visuals de Reus, 2001); Què maco que ens ha quedat, amb què va guanyar el premi Guasch-Coranty 2003 de la Fundació Ciutat de Valls; o Tú ser mi reina, accèssit del 32è Premi Julio Antonio d'Escultura de la Diputació de Tarragona (2004), premi que va tornar a guanyar el 2006 amb Be a good girl, un muntatge que amb tres maniquins (amb caps o cos de Bambi) abordava el tema dels maltractaments.

VISITA GUIADA