Jaume Vallcorba està recuperant alguns dels títols de Julien Gracq, mort el desembre passat. L'any 2007 va ser el torn de Les aigües estretes. Ara, Acantilado treu A lo largo del camino. Per la seva banda, Edicions 62 dignifica la seva col·lecció de poesia amb el nou llibre de Jaume Subirana.

RESPIRACIÓ CLOROFÍL·LICA.
A començament d'estiu vaig llegir la cèlebre novel·la de Julien Gracq Le rivage des Syrtes, i vaig pensar que, com aquella prosa, ben poques. De Gracq, Vallcorba n'havia tret, feia poc, Les aigües estretes, i em va semblar que l'escriptura del francès s'adeia molt al que ara en diuen no-ficció (vegeu l'article que vaig publicar en aquest diari el 7 de juny de l'any passat: Dues novel·letes que eixamplen el gènere).

La lectura de A lo largo del camino em confirma que Gracq és un excel·lent memorialista, i que la seva és una prosa modèlica, d'una singularitat preciosa. Val a dir que la traducció castellana de Cecilia Yepes Martín-Lunas –que, ignoro per quina raó, no sempre respecta les particions dels textos, o fragments, originals tal com apareixen en l'edició de la Bibliothèque de la Pléiade– m'ha semblat, també, exemplar.

A lo largo del camino –el títol original francès és Carnets du grand chemin– és un magnífic llibre de memòries que reflexiona sobre els diferents paisatges d'una vida llarga; que introdueix, molt sàviament, apreciacions d'autors de la literatura universal sobre aspectes intel·lectuals o morals diversos (de manera preponderant, d'autors francesos: Chateaubriand, Hugo, Gide, Claudel, Éluard...) o que dóna compte, posem per cas, d'un àpat mantingut amb el seu amic Ernst Jünger. Els paisatges físics –i també morals, per descomptat– són molt variats, i van d'alguns extrems asiàtics a l'Amèrica del Nord, del paisatge castellà (l'àrida Meseta que va transitar el Quixot; camins blancs com la farina, un entorn més torrat, com de pa cuit, escriu) als paisatges més verds dels diversos països de França (dels quals ja teníem el tast impagable del seu lloc natal a Les aigües estretes).

Hi ha, en la pintura paisatgística de Gracq, alguna cosa que m'ha recordat Azorín. Potser és el fet de convertir el desplegament de la natura en un assumpte literàriament molt íntim: un penya-segat es compara amb el tall d'una dalla; una carretera esdevé un fil (una «hebra»). En algun passatge, la descripció d'un entorn determinat es fa amb una al·lusió directa a la pintura: «Con leves pinceladas que se acumulan, diríase que la carretera se hace más agreste». Tot i això, el francès afirma que a ell no li van les coses petites, sinó més aviat els fenòmens naturals gegantins, colossals: «A mí lo que me fascina es lo infinitamente grande, el sentimiento primitivo de las maravillas del mundo». I això ho diu després de confessar que no comparteix la flaca de Breton per les «miniatures naturals», ni la de Jünger pels insectes.

La prosa de Gracq és subtil i s'entreté microscòpicament tant en les coses descomunals com en les més menudes. Sembla que vulgui emular aquella «immòbil respiració clorofíl·lica» d'alguns camins que marquen la seva ruta cap a Clamecy. L'adjectivació és precisa i suggeridora. De Suïssa, en diu que és «pacífica, pulposa y lechosa, vegetal y confortable». En un altre fragment, dedicat a un espai força més sec, hi llegim aquesta lírica plasmació de l'apagada paleta cromàtica: «grises humo, ocres quemados, óxido desvaído, blanco roto de los espacios que muestran el cañamazo». D'aquesta prosa formidable, d'aquest grand style, en podríem dir, amb el mateix autor, que reprodueix «la simplicitat loquaç de la figura d'un blasó».