S'acostuma a fer quan alguna persona ha desaparegut de les nostres vides. Tots els elogis que tant hauria apreciat si, sense vergonya, li haguéssim manifestat quan el teníem amb nosaltres sorgeixen generosos. En el món de la literatura, un grup molt satíric amb qui vaig treballar diversos anys havia encunyat una sentència que feia així: «el millor escriptor és l'escriptor mort». Tot seguit rubricaven la màxima amb el nom d'un crític literari.

És per tot això, i tipa d'enviar floretes a les persones que he estimat tant en vida sense sovint gosar dir-los com m'agradaven les seves qualitats, que ara mateix em trec la careta de la timidesa i elogio un personatge gironí, absolutament universal.

No sé si sabreu qui és. El vaig conèixer a través de paraules d'una revista que m'arribava com un alè d'esperança i rebel·lió als finals dels seixanta –temps ha, doncs–. Fou aquells mateixos anys que el vaig conèixer personalment. Hi havia una trobada de revistes crítiques en una casa de colònies de Parets del Vallès. La trobada era clandestina. Jo, que representava la revista Ressò, vaig ajuntar-me amb els de Girona, per tot això dels cotxes, etc.

Feia un dia d'hivern, fred, quan a les tres de la tarda vaig enfilar el pis d'una casa modernista. La foscor de l'accés es veié aviat contrastada per la intensa claror que entrava per les vidrieres que s'obrien damunt l'Onyar. Em rebé una dona jove amable, somrient. A ell, el vaig descobrir darrere un munt de diaris apilats amb alguna cosa que feia pensar en un ordre propi al mig de l'aparent desordre de llibres i d'impresos en tota mena de papers. Em va dir poques paraules, justes, precises, mentre m'allargava la mà i els ulls trobaven els meus que el veien com el mite que havia gosat escriure una passió de Jesús d'antologia, al compàs allunyat d'una processó encapçalada pel règim. Al cap de poc, van arribar en Just Casero i en Pius Pujades. Accedíem a la plana de Parets del Vallès quan el dia s'amagava a les carenes de Sant Llorenç del Munt. Vam ficar-nos en un edifici on ja hi havia una colla de gent. De fred, dins aquelles parets clandestines, vigilades per una colla que feien de guardaespatlles de la trobada, de fred, doncs, en vam passar molt, però també vam gaudir de la intensitat del perill de ser atrapats amb revistes a les mans maleïdes pel règim i que eren editades, la majoria d'elles, sota les faldilles dels vicaris o d'algun rector agosarat de les parròquies dels pobles i ciutats de les comarques catalanes. No parlava gaire. Paraules precises. Punts concrets. Però aquell silenci arreplegava la gent al seu entorn, que descabdellaven opinions sense aturador. Jo mirava i escoltava més que no pas parlava, encara. Més tard, molt poc més tard, vaig treballar al costat seu. Compaginàvem, i fins i tot em dedicava a fer cartes al director quan en teníem carència. I el vaig anar descobrint, tant com es deixa descobrir una persona com ell. Treballador, puntual, desprenia una mena d'atracció emanada, ben segur, de la intel·ligència, la capacitat de crítica, la profunditat del judici, mai balder ni avalotat. I, sobretot, per damunt de tot, et transmetia la passió per la ciutat que estimava, que estima. Amb el verb passat en paraules escrites diàfanes, elegants i belles, amb la cadència melòdica de recitatiu, amb tot aquest paquet, la dura semàntica de la crítica al món que aleshores vivíem passava cap als camins de la ment, diàfana, però amb una força tan intensa que sotragava el pensament. No parlava, no parla gaire, escriu. Escriu i ha escrit molt. Amb la seva ciutat com a eix del món universal que desgrana, que ha anat descrivint. Treballador imparable, ha dedicat, dedica, hores i hores a analitzar amb els mots als dits la societat d'ara mateix, a la recerca constant del paral·lelisme amb una altra ciutat que arrosseguem amb nosaltres, o que ens han transmès els ancestres. És del consell editorial d'El Punt. Dirigeix una revista d'alta cultura, La revista de Girona.

Es diu Narcís-Jordi Aragó Masó. Valgui aquest escrit com a homenatge a una persona que valoro intensament i que no vaig poder homenatjar la primavera passada, per qüestions de calendari. Un homenatge perquè ha estat capaç de dedicar la vida a desempolsegar fets i anècdotes de la ciutat que estima, Girona, sempre amb la mà plena de cites dels grans literats que l'han cantada. La col·lectivitat gironina li va reconèixer, com calia, la tasca que la ciutat sempre més li haurà d'agrair.

El meu retrat particular, el que sempre tinc penjat a la paret de casa: un home prim, de rostre fi, ulls intel·ligents i vius que treu el cap pel mig de pilons de papers de tots els anys, de tots els dies. Mira.