El llibre que acaba de publicar Pagès Editors, L'Art rupestre del Cogul , obra d'Anna Alonso i Alexandre Grimal, anticipa un any de redescoberta d'un jaciment que tot i que fa cent anys va ser reconegut com un dels més importants del món en aquesta matèria, després no ha tingut la projecció merescuda. Almenys, aquest és un dels arguments que esgrimeixen Alonso i Grimal en el seu treball, i recorden que malgrat el valor que té el jaciment i que va ser declarat l'any 1998 patrimoni de la humanitat per la Unesco, el seu és el segon llibre que li dedica la comunitat científica i l'administració pública en cent anys. «Nosaltres hem decidit celebrar aquest centenari com es mereix i en la mesura de les nostres possibilitats», comenta Alonso.
Grimal i Alonso, estudiosos de l'art rupestre des de fa vint anys, han escollit el to divulgatiu i accessible a tots els públics per explicar aquest conjunt pictòric. Això no obstant, l'aborden des de la tesi que l'expressió artística conceptual i abstracta també va existir en el paleolític i en el neolític, i que aquestes pintures ho demostren.
La Roca dels Moros del Cogul és una cavitat d'uns deu metres d'ample i tres de fons situada a la comarca de les Garrigues. Un abric que van utilitzar les comunitats prehistòriques, «els últims caçadors i recol·lectors», segons els autors del llibre, quan el clima els va permetre sortir de les cavernes entre els 10.000 i els 6.000 anys abans de la nostra era. Per altra banda, les excavacions realitzades en els entorns d'aquest refugi, han portat a la conclusió que va ser utilitzat com a lloc de culte i que no va tenir una ocupació continuada per cap grup. El que més va sorprendre la comunitat científica l'any 1908, quan van descobrir les pintures a la roca, van ser les figures humanes femenines, mai vistes fins aleshores. A més a més, les figures humanes i d'animals pintades –n'hi ha més de 40– estan envoltades d'unes inscripcions gravades a la roca, que es creu que són bastant posteriors, de l'època ibèrica o romana.
Sigui com sigui, Grimal i Alonso descriuen el conjunt pictòric que s'hi va trobar com «una perla en una ostra». Grimal argumenta que, com quan es forma una perla en una ostra, «un accident natural» ha conservat la pintura milers d'anys. «Utilitzaven òxid de ferro, que és un color inalterable pel sol o la llum, i quan la roca es mullava amb la pluja, una capa de calcita cristal·litzada provocada per una reacció química va anar recobrint la pintura i la va protegir de l'erosió.»
DESPRÉS D'ALTAMIRA
L'interès de la comunitat científica per les pintures del Cogul va sorgir arran d'una referència que en va fer el Centre Excursionista de Catalunya en el seu butlletí el març de 1908. El professor de Prehistòria i Etnografia de la Universitat de Fribourg, Henri Breuil, i altres prestigiosos investigadors francesos treballaven aleshores en la investigació a les coves d'Altamira –la descoberta de les quals havia tingut lloc l'any 1879– i es van sentir fascinats també pel Cogul. L'any següent, Breuil en va publicar un estudi a la revista Anthropologie , que va suscitar l'impuls definitiu en la recerca de l'art rupestre al sector mediterrani. Posteriorment es va concloure que aquestes manifestacions artístiques només existeixen al que els científics han anomenat l'Arc Mediterrani, és a dir, a la conca mediterrània de la península Ibèrica i al sud de França, i que té com a principals elements iconogràfics les representacions humanes i d'animals.
)
