| |||||
 | |||||
| |||||
| |||||
 |
|
|
|||
|
diumenge, 27 de gener de 2008 > La mort de la princesa eyak
Marie Smith Jones era l'última parlant nadiua d'aquesta llengua d'alguns dels indis d'Alaska i les illes Aleutianes i la cap de la tribu del mateix nomLAURA PORTAL.
Marie Smith Jones va morir aquesta setmana a Alaska. La particularitat de la seva mort és que amb ella també ha mort una llengua, l'eyak, parlada per la tribu índia nord-americana del mateix nom. Smith Jones tenia 89 anys, havia nascut a la ciutat de Cordova el 1918, tot i que va viure els últims anys a Anchorage. Va ser una de les líders índies en la lluita contra la desforestació del seu territori per part de les grans empreses de fusta i en l'intent d'aconseguir el respecte dels blancs. Smith Jones passarà a la història per haver estat l'última parlant de la llengua eyak, igual que l'última eyak de sang pura. A causa de la mort dels seus parlants nadius, l'eyak es va convertir en un símbol en la lluita contra l'extinció de les llengües. Smith afirmava en una entrevista l'any 2002: «És horrible quedar-se sola.» Marie Smith, a més, era filla de Scar, últim cap dels eyak, per tant ella era la successora i la cap de la tribu índia. Els eyak pertanyien al grup na-dené, que s'anomenaven Unalakmiut. El seu nom prové de l'inuit chugach iiyiaraq, que vol dir coll, per la forma de llac que té la part del riu on vivien. Vivien a la costa del sud del Pacífic a Alaska, entre la desembocadura del riu Cooper i les muntanyes Saint Elies. Els supervivents actuals viuen al freu Prince William (Alaska). L'evolució demogràfica dels eyak té referències sobretot del segle XX, d'anteriors n'hi ha ben poques. D'aquesta manera, segons un estudi fet l'any 1954, es calcula que els eyak ja eren només uns 200 individus. En un altre estudi, el 1980 es va fer un recompte d'uns 300. A la vila nadiua Eyak només el 8,3 % eren nadius d'Alaska. Segons dades del cens dels Estats Units del 2000, hi havia 379 eyak, 21 estaven barrejats amb altres tribus, 144 amb altres races i vuit amb altres races i altres tribus. La seva llengua, ara sí ja totalment extingida, es considera com del grup na dené, però no són atabascos, un altre dels grups lingüístics. Històricament era parlada a l'Alaska sud-central, a prop de la desembocadura del riu Cooper. Els eyak vivien de la pesca del salmó i de recollir musclos. Culturalment tenen moltes influències dels inuit, per una banda, dels tlingit, per una altra, i dels ahtena i tanaina, per una altra. Es troben dins l'àrea cultural del nord-oest amb influència esquimal. Gairebé oblidats pels blancs, foren descoberts el 1930 per Federica de Laguna i investigats per ella i pel danès Kaj Birket-Smith, autor del llibre The eyak indians of the Cooper river delta, Alaska (1938). Víctimes del genocidi i de l'aculturació, aquests dos investigadors només van poder trobar 38 individus capaços de parlar la seva llengua. El 1961, un altre estudiós, Robert Austerlitz, va contactar amb els tres últims parlants de la llengua: Anna Nelson Harry de Yakutat, Lena Nacktan de Cordova, Minnie Stevens, i Marie Smith, que havien estat informants de Laguna. El 1965 també van ser visitats per Krauss, que va publicar el 1970 un Eyak dictionnary de 4.000 pàgines i 10.000 termes traduïts a l'anglès, així com Eyak texts, sobre el seu folklore i llegendes. Alguns dels últims eyaks, ja no purs ni parlants de la seva llengua, van recollir les tradicions, rondalles i cançons del seu poble. Anna Nelson Harry va escriure I·ya·qdalahgayu·,dati'q' lagada'a·linu· –Lament for Eyak. |
)
 | |||
|