«El cabal mitjà no és per tirar coets, però els pous propis ara mateix no estan sobreexplotats», admet el president d'Ematsa, Ferran Sánchez Camins. Després que l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) s'hi posés en contacte ja fa un parell de mesos per sondejar la possibilitat d'usar aqüífers tarragonins davant la prolongada sequera a Barcelona, i s'oferís a ajudar en la recuperació de pous propis al Camp, l'empresa va començar a reinventariar tots els recursos propis disponibles.

EL PROBLEMA DE LA SAL
Ematsa, així, ha iniciat proves d'aforament en antics pous actualment en desús, com ara el del Franquet o la Mina del Francolí, tots dos vora el curs del riu, per comprovar que no estiguin salinitzats en excés. «Abans d'enviar aigua en vaixell hem de comprovar que sigui bona», assegura Sánchez Camins. I és que tal com recorda ell mateix, l'arribada de la indústria química, que captava molta aigua pròpia, va eixugar en el seu dia bona part dels recursos hídrics del subsòl, fet que va afavorir un augment de la salinització. Això, unit al cabal cada cop més reduït del Francolí, ha fet que el fenomen «s'hagi d'anar controlant constantment, ja que el mar és molt a prop i també espitja». En funció del resultat d'aquestes proves, doncs, es decidiria la quantitat d'aigua que podria marxar en vaixell, tot i que el president d'Ematsa ja avança que «segurament a Almeria podrien omplir vaixells molt més grans».

En tot cas, si s'hagués de fer efectiva la mesura –mai abans del maig–, l'empresa municipal també forçaria la màquina en altres pous que ja estan en funcionament, però no a ple rendiment, com el de Renau, que també serveix als Pallaresos; el de la Boella, que ara abasteix els barris de Ponent, o el de Soler Bas, que subministra a tot Bonavista. El president d'Ematsa, això sí, té clar que «no ens podem carregar els pous que hi ha, així que tampoc se'n farà una extracció brutal».

L'alcalde, Josep Fèlix Ballesteros, explicava ahir que l'ACA encara no ha fet «cap petició formal», però assegura que si arriba el cas, serà «solidari amb el territori, sempre i quan estiguin garantides les necessitats de la ciutat». Els responsables, en aquest sentit, no en tenen gaires dubtes, ja que malgrat que els pous propis també han baixat per la sequera, la xarxa local no consumeix ara ni de bon tros tota l'aigua que podria del Consorci d'Aigües de Tarragona (CAT), que està en principi assegurada almenys fins l'any vinent.

L'AIGUA DE L'EBRE, NO
«Dels 8 hectòmetres cúbics de la concessió ara en fem servir uns 5,5», explica Sánchez Camins. Tarragona gasta uns 30.000 m³ diaris de mitjana, o sigui, encara no 11 hm³ anuals, amb la qual cosa la dependència de l'aigua de l'Ebre és de poc més del 50%, ja que la resta ve de recursos propis. L'aigua del CAT s'injecta ara als dipòsits municipals de Cala Romana, la Punta de la Móra i la Muntanyeta de Sant Pere, on es barreja amb la dels pous propis. Tot i això, i com que la mateixa llei del minitransvasament prohibeix explícitament que l'aigua de l'Ebre surti fora de la demarcació de Tarragona, Ballesteros referma, com havia fet la vigília el conseller de Medi Ambient Francesc Baltasar, que «en cap cas es faria servir l'aigua de l'Ebre, sinó de recursos propis». Els responsables municipals, en aquest sentit, expliquen que «és possible discriminar la captació en origen» en cas que s'hagués d'enviar aigua en vaixells a Barcelona, la qual així només s'agafaria de pous propis. Altres fonts, però, també apuntaven la possibilitat d'aplicar un «balanç hídric», és a dir, demostrar que la quantitat d'aigua extra que s'insufla al sistema des de pous propis fos la mateixa que després marxaria en vaixell.