Tornen a ser moments difícils per a la sanitat catalana. El creixement continu de la població, la falta de metges, l'augment de la pressió assistencial i la precarització de les condicions de treball estan generant un fort malestar entre el col·lectiu mèdic i, alhora, un desgast professional negatiu per al sistema.

Aquestes circumstàncies perjudiquen els estàndards òptims de qualitat, però l'administració sanitària catalana no fa res per millorar la situació, sinó tot el contrari. Fins i tot, en un exercici argumental estrambòtic, s'atreveix a acusar l'únic sindicat professional mèdic d'atiar l'emprenyament del metge, tal com afirmava el gerent de l'Institut Català de la Salut (ICS), Francesc José María, en una entrevista que publicava El Punt fa uns dies.

José María també culpava Metges de Catalunya (MC) de propagar la por en el col·lectiu mèdic, davant dels canvis que s'estan produint en la sanitat. Però el metge no té por. El metge coneix de primera mà quina és la realitat dels centres sanitaris públics i la pateix. El seu sindicat és només una caixa de ressonància de les seves queixes, no pas un instigador del seu enfrontament amb l'empresa.

I aquestes queixes sorgeixen davant d'una evidència: la sanitat s'ha convertit en una fàbrica de producció de salut on la productivitat i l'alta rendibilitat prevalen per sobre de la qualitat. A més pressió assistencial, menys recursos, menys temps per a l'atenció mèdica, menys temps per a la formació professional, menys reconeixement salarial i menys perspectives de futur. En aquest context, ara s'afegeix la voluntat política d'ampliar els horaris dels centres d'atenció primària (CAP), sense haver resolt abans la saturació de les consultes. Aquest tipus d'iniciatives tenen un caràcter descaradament electoralista. Són brindis al sol que l'únic que fan és encendre focs en un moment en què la sanitat i els seus professionals necessiten tranquil·litat.

El model sanitari català també té esvorancs i cal trobar solucions, al més aviat possible, per evitar que la situació esdevingui insostenible. Ampliar els horaris dels CAP sense prèviament millorar les condicions de l'exercici mèdic és una autèntica aberració. No es pot augmentar l'oferta assistencial si no s'amplien les plantilles, perquè, en cas contrari, s'està generant una càrrega de treball difícilment assumible pels professionals. O és que ja ningú recorda que l'increment d'una hora lectiva en l'ensenyament ha comportat la contractació de més de 3.000 mestres a Catalunya? A hores d'ara, encara estem en espera que el Departament de Salut compleixi els acords que van permetre posar fi a la vaga de metges de la primavera del 2006, alguns dels quals ja estaven recollits en el Pacte del Tinell, com ara la limitació dels contingents a 1.500 pacients per metge i a 1.000 per pediatre. Actualment, en els nuclis urbans la mitjana és de 2.200 i 1.500 pacients, respectivament.

Per assolir aquestes xifres es necessiten més metges i una inversió econòmica ferma, però això no sembla que serà així, si ens atenem als pressupostos de Salut per al 2008 que ha aprovat recentment el govern de la Generalitat.