Amb totes les excepcions que es vulguin, els diaris ens informen que el nivell de la nostra secundària és llastimós i que el domini de l'anglès voreja la catàstrofe. El mal, doncs, ja està detectat però cal buscar l'arrel del problema per trobar la medecina adequada, i és necessari que totes les parts implicades siguin valentes i no els faci por acceptar la veritat per dura que sigui. On fallem?

Si fem un cop d'ull a diferents països europeus, es constata que el coneixement d'anglès que tenen els estudiants és força bo, i no cal recórrer a Suècia, Noruega o Finlàndia (on sembla que ho fan tot bé i són disciplinats) sinó que també podem mirar països petits com ara Eslovènia (problemes per situar-lo al mapa?) que han patit problemes d'aïllament i de guerra. Sembla, doncs, que no podem donar la culpa ni a la inestabilitat econòmica ni a les dictadures socialistes. Pot ser que el problema, com en la renda per càpita, rau en la forma de sumar i repartir els coneixements, perquè hi ha escoles (i no d'elit ni elitistes) que han aconseguit un bon nivell en llengua anglesa però que queden diluïdes entre les moltes que no ho aconsegueixen. Per tant seria bo elaborar un mapa que mostri la realitat.

Hi ha un altre factor distorsionador que moltes vegades oblidem: la diferència entre l'ús oral i l'escrit d'una llengua. Quantes vegades els professors de català o de castellà no han sentit allò que com és possible que el fill suspengui català o castellà si és la llengua usada a casa, si parla molt bé i és més eixerit que ningú. S'oblida –oblit molt generalitzat– que la llengua oral és espontània i l'escrita és arbitrària, imposada i que, per aprendre-la, s'ha d'anar a l'escola perquè no surt de forma natural. Tots hem pogut constatar que el que sap usar bé la manifestació escrita del català o del castellà ho sap fer també en castellà, en català i en anglès, perquè la llengua escrita ajuda a estructurar la ment i la ment es va estructurant gràcies a la llengua escrita. És un peix que es mossega la cua. És evident que la fluïdesa verbal en les llengües d'ús quotidià no presenta greus dificultats (que n'hi ha!), però en una que no forma part del dia a dia costa moltíssim d'assolir. De fet, l'única solució és la immersió lingüística que, per anar bé, s'ha de realitzar quan ja es tenen uns coneixements gramaticals i de vocabulari una mica sòlids. Mentrestant es pot practicar amb programes de televisió i pel·lícules en versió original subtitulada. També és efectiva la lectura de llibres, partint dels facilíssims, perquè és gratificant i fa prendre consciència del que saps. Però, alerta!, és molt perillós intentar l'augment del nombre d'hores en anglès tot explicant ciències naturals, per exemple, ja que es corre el perill de no millorar gaire en l'expressió oral i es poden perdre molts coneixements sobre els minerals, les plantes i l'ésser humà. No cal dir que el professorat d'aquí està tan ben preparat com el de la resta d'Europa i que les tècniques d'ensenyament i metodologia deuen ser força similars.

Pel que fa als alumnes –nens i adolescents–, convindrem que comparteixen molts trets. Doncs, ¿quin factor ens passa per alt que provoca un desnivell tan acusat? Algú es pot sorprendre amb la hipòtesi que formularem: ¿No deu ser que els escolars d'aquest país no assoleixen un bon nivell en anglès –i en altres matèries– perquè no reben un ensenyament musical que els acostumaria a educar l'oïda i la capacitat de concentració? Potser la solució és tan simple com afegir a la cartera les partitures que permeten treure sons més o menys harmònics a un violí o a un piano. Sembla que a Europa ho fan.