Les editorials van colgant-nos de llibres per refrescar-nos l'anomenada memòria històrica del segle XX. Si el 2006 –amb motiu dels setanta anys de l'inici de la Guerra Civil– l'editorial Flor del Viento, que dirigeix el contumaç poeta republicà Ramon Serrano, va obsequiar-nos amb deu volums sobre la tràgica dècada dels anys trenta, un any abans, el 2005, des de Valls, un altre gran grup editor, Cossetània, ens fa arribar la col·lecció Memòria del Segle XX, ara ja amb una dotzena de títols, que dirigeix l'historiador i professor de periodisme a la UAB Josep Maria Figueres.

Llibres individualitzats, d'autor, que narren anhels, penalitats i frustracions. Llibres amb empremta i empenta personal, no deutora totalment d'ideologies, sinó de la brutalitat de la història reflectida en persones concretes, més conegudes o gens, com Vicenç Henric, deportat a Dachau; Joan Cardona, biberó amb un fusell als disset anys; Lluís de Salvador i Andrés, narrador de Tarragona sota les bombes, o Tàrio Rubio, que, en deu anys, diríeu que va tastar totes les presons i camps d'internament de Franco.

Fent-los costat, gent que va destacar en algun aspecte o altre de la nostra cultura, fet que els ocasionà, si això és possible, més sofriment encara: els testimonis de Josep M. Folch i Torres, l'home d'en Patufet i dels Pastorets, que no era cap carrincló folkloritzat, sinó, com es pot comprovar a Cavalcant l'ideal. Articles de batalla, home compromès amb la ciutadania que tant ajudà a formar; igualment, el cas de Teresa Pàmies, ben vivent encara als seus vuitanta-vuit anys, la qual, en dos d'aquests volums, descriu les seves vivències de guerra i els anys de Ràdio Pirenaica.

El testimoni directe del 6 d'octubre de 1934 queda recollit en dos llibres successius dels periodistes Joan Costa i Modest Sabaté, amb els quals es recupera la versió del catalanisme moderat de la Lliga, però no per això menys demolidora pel que fa al comportament, jutjat irresponsable, del catalanisme radical a les mans de Companys i companyia. Un altre autor amb veu pròpia en aquest concert coral sobre el segle XX és, sens dubte, el gironí Carles Rahola, afusellat –salvatgement, com sempre s'ha dit– poc després de l'entrada dels salvadors a Girona. Autonomista, catalanista i federalista, de Rahola es publica –a cura de Rosa Maria Oliveras i Lídia Traveria– un conjunt d'articles escrits al periòdic L'Autonomista entre 1900 i 1938, amb el títol ben significatiu de Contra l'invasor. Aquest invasor, ben armat, és qui sacrificà aquest home de pau que va ser Carles Rahola, com anys enrere ens han recordat, en diversos estudis biogràfics, Josep Benet i Lluís M. de Puig.

El Viatge a les tenebres del franquisme a través de les seves masmorres (la Via Laietana, entre d'altres) és evocat per Joan Ventura –ara amb 60 anys–, que el 1975, arran d'un recital de Raimon a la plaça del Sol, va tastar, ni que fos per poc temps, la tenebror d'aquells calabossos. Tot allò va servir-li –al costat d'una trentena d'altres testimonis– per confegir aquesta crònica-reportatge ara publicada. Finalment, un altre dels volums de Memòria del Segle XX és Veus de l'exili, on, a manera de memòries resumides, Josep M. Figueres –el director de la col·lecció– recull vint entrevistes a «testimonis de la diàspora catalana», converses que havien estat enregistrades prèviament per a Catalunya Ràdio. Podem trobar-hi algun dels nostres digníssims supervivents: de Teodor Garriga (98 anys), el mític locutor de Ràdio Associació de Catalunya, a Teresa Rovira, bibliotecària, filla de Rovira i Virgili; d'Heribert Barrera a Núria Pi i Sunyer; de Teresa Pàmies a Núria Folch, vídua de Joan Sales, o, entre d'altres, d'Amèlia Trueta a Marcel·lí Garriga, pescador vilanoví (90 anys), supervivent de Buchenwald. Tot plegat, tancat des de Mèxic amb un epíleg de José M. Murià, de la saga familiar d'aquests germans, condemnats també a l'expatriació per la seva ferma catalanitat.

Com ja s'ha dit, enfront de la història maquillada dels vencedors, la màxima veritat contrastada d'uns vençuts que van haver de tenir molts anys tancada aquesta esperançada veritat ultratjada i que ara va arribant com un degoteig sagnant per a un món que, en molts aspectes, no és pas millor que el que provocà aquelles tragèdies.