El Departament d'Educació de la Generalitat es proposa declarar obligatòria l'escolarització dels nens a partir dels 3 anys, i si des del punt de vista pedagògic els arguments aportats són com a mínim molt febles, des del punt de vista social aquesta mesura no solament no afavoreix la conciliació de la vida laboral i familiar, sinó que aprofundeix encara més la dicotomia casa-escola, ja que priva els pares del dret a compartir amb els seus fills uns anys crucials per al desenvolupament afectiu i social dels nens, una etapa en què el joc constitueix la principal i més eficaç forma d'aprenentatge.

Creiem que seria molt més progressista establir un ingrés gradual i flexible dels nens en el sistema educatiu, en funció de les necessitats i característiques de cada família, amb més llibertat d'horaris (recordem que a Catalunya la majoria dels nens d'entre 3 i 6 anys passen vuit hores diàries a l'escola). Però això requeriria establir veritables mesures de conciliació, com ara ampliar els permisos de maternitat i paternitat, legislar excedències remunerades i fomentar la reducció de la jornada laboral, com succeeix en els països que ens avantatgen en índexs de benestar i èxit escolar.

De fet, segons el recent informe de l'OCDE Starting strong II: early childhood education and care sobre les polítiques d'educació i atenció a la primera infància, no hi ha cap país de la Unió Europea en què l'ensenyament sigui obligatori abans dels 6 anys, 7 en el cas de Dinamarca, Suècia i Finlàndia. Encara més: a Finlàndia, que l'últim informe PISA valora com a model a seguir, el percentatge de nens d'entre 2 i 3 anys que van a escola no supera el 50 per cent.

L'únic país de l'estudi que preveu fer obligatori l'ensenyament preescolar és Mèxic. Amb tot el respecte que ens mereix el poble mexicà, quina hauria de ser la referència per a Catalunya: Mèxic o Finlàndia?