dimecres, 2 de gener de 2008
> Prohibits els clatellots
la galeria
JOAN DOMÈNECH MONER.
Una nit de desembre vaig baixar de sobte a la sala on tenim la llar de foc. Aquells dies, la meva néta hi guardava el tió… El vaig sorprendre llegint diaris vells preparats per a fer d'encenalls. Mirava un full d'El Punt encapçalat pel titular «El clatellot deixa de tenir cobertura legal». El va molestar veure's descobert, però no va defugir el diàleg. «Aquests que manen ara –va criticar– no sé si de feina en fan gaire, però el que és de lleis i decrets, ens n'ompliran.» «Home! –vaig replicar–, tampoc és això!» «Com que no? –va insistir ell–. Fixa't que, a més, sempre es queden a mig camí. Són més soques que jo!… Estava fora de si. Al final va aclarir el seu disgust: «Tu creus que amb la llei d'adopcions no podien anar més enllà? No era una oportunitat per evitar l'arrelament de mals costums? Molt d'advertir que pares i tutors no han d'arriar clatellots a ningú i, en canvi, cada any hi ha més mainada que em tusta l'esquena per fer-me cagar»… Em va fer rellegir un fragment de l'articulat: «La pàtria potestat s'ha d'exercir sempre en benefici dels fills, d'acord amb la seva personalitat i amb respecte envers la seva integritat física i psicològica.» «Caldria afegir-hi –va comentar– ‘evitant incitar a la violència encara que sigui per mantenir tradicions casolanes'.» El vaig deixar mentre anava sentenciant: «Com pot anar bé un país que té un himne de sang i fetge –bon cop de falç!– i que perquè els infants trobin obsequis n'hi ha que hem de rebre a tort i a dret!»
|
