En fer balanç de curs, Rodríguez Zapatero ha fet el tret de sortida de la llarga campanya electoral cap a la cita electoral del març d'enguany. El més significatiu ha estat la declaració d'intencions pel que fa als pactes postelectorals: la mà allargada a CiU i al PNB, és a dir, al centredreta català i basc. Es tracta d'un moviment tàctic de tipus electoral, certament. És una manera de mostrar centralitat en un escenari electoral fortament personalitzat. De fer evident que ell, ZP, és més centrista que Rajoy. De mostrar una cara prou moderada per lluitar amb garanties d'èxit pel vot de l'electorat que es defineix demoscòpicament de centre. Hi ha més, però: també significa la victòria del segon felipisme sobre el primer zapaterisme. La victòria del Felipe González que pactava amb Pujol i Arzallus, sobre el Zapatero que pactava amb Llamazares i Puigcercós. Cal tenir present que, d'Espanya estant, ERC no és vista com un partit progressista i sobiranista. D'Espanya estant, Esquerra és percebuda majoritàriament com a pur radicalisme separatista. I punt.

Quina ha estat la reacció de CiU al més que previsible oferiment de canvi de parella de ball fet per Rodríguez Zapatero. En part lògica i en part sorprenent. En campanya electoral és lògic que CiU vulgui mostrar equidistància respecte als dos grans partits espanyols. Però sorprèn l'argumentació de Mas quan diu que no té sentit que el socialisme allargui la mà a CiU a Espanya mentre li mossega a Catalunya.

Aquest raonament és miop i contraindicat. Per tres raons: en primer lloc, insistir a presentar el PSC com un mer apèndix del PSOE és un error gravíssim. El fet objectiu és que el PSC no té política pròpia a Espanya, però el PSOE tampoc té política pròpia a Catalunya. El PSC no és un partit independent, ni una sucursal. El PSOE i el PSC són dos partits federats. En segon lloc, un nacionalista català no pot fer dependre mai la política catalana de la política espanyola. Mai.

I, en tercer lloc, un nacionalista català ha d'aspirar que Catalunya es pugui distingir per un sistema de partits propi. I treballar en aquesta direcció. I això és exactament el contrari de pressionar perquè des de Madrid s'obligui el PSC a actuar com si fos la franquícia d'una marca política espanyola. De fet, aquesta pretensió no és només contraproduent, com es va veure a la tardor del 2006, també és inútil.