No hi ha res que duri sempre. En Met va decidir emportlandar l'hort de darrere ca seu per no haver de preocupar-se mai més de portar-hi fems, d'ensulfatar, de regar, de perseguir les males herbes i de fangar-lo. Vaig pensar que l'expressió s'ha acabat el bròquil –quan n'hi ha prou n'hi ha prou, això s'ha acabat– venia d'ell, perquè va esperar que tot s'hagués mort, i l'últim que li quedava era un racó amb quatre cols i un parell de bròquils.

Ho va regalar tot. «S'ha acabat el bròquil», va dir.

L'endemà mateix, que era dissabte o diumenge, va venir un seu amic paleta i van començar a buidar-hi formigó. Van deixar-hi escocells per posar-hi arbres. Em sembla que les moreres del mig i les parres de tocar de la casa són les mateixes del primer dia. L'arbre de Nadal, un avet, el va haver de xerracar, perquè se li havia fet tan gros que les arrels li aixecaven el formigó i les fulles embrutien.

Si en Met no hagués sigut tan mesell, hi hauria posat gespa o gram, perquè mai no se sap si l'hort l'hauràs de tornar a menester, per si van mal dades. Plini el Vell diu que l'hort és el camp dels pobres.

La coliflor m'agrada especialment confitada, que tingui un punt cruixent, conservada amb un vinagre suau, rebaixat amb aigua. Aquesta menja esblanqueïda, la qual se sol denominar bròquil confitat, és l'alegria dels amanits, mentre l'envinagrat no ennuegui ni congestioni la vista i els narius.

El bròquil i el bitxo confitats, alls i cebes, són les verdures per als que no suporten el verd. Són ideals amb «arengadas saladas y dessaladas, cuitas en las graellas ó en las brasas», segons ja es documenta a començament del segle XIX, un xic més d'un segle després que en comencés l'expansió d'Itàlia cap al món. Tothom elogiava les inflorescències hipertrofiades de la col: «El bròquil, com la col y flor, es de un gust fi y agradable peró no tan saludable com la col.»

Al començament ja van proposar-ne la conservació en vinagre, perquè el bròquil i la coliflor bullits massa estona carreguen l'estómac; han de coure poc, sobretot quan es fan amb beixamel, gratinats o bullits amb patates, botifarra negra o bacallà. Per això, no és pas mala cosa, menjar els brots crus de bròquil i de coliflor, xucats amb salsa tàrtara, bearnesa, vinagreta o de formatge, a la manera que he vist dels americans del nord i dels anglesos. Mai m'hauria passat pel cap menjar cru el bròquil, i és fantàstic, digerible, saludable i complet.

Si un cop vaig pensar que l'expressió s'ha acabat el bròquil venia de l'alegria de no haver-ne de collir cap més per no haver-ne de menjar de bullit fins l'any vinent, un altre dia vaig creure que podia venir de la tristesa de no tenir-ne de confitat per posar-ne als amanits. Més endavant vaig buscar Déu i ajuda als diccionaris Alcover-Moll i Coromines, però d'això, no en diuen ni piu. I, aleshores, per què s'acaba precisament el bròquil i no pas el pa, l'aigua, la sal, les trumfes o qualsevol altre fruita o verdura? Doncs perquè no s'acaba el bròquil, sinó el raig, la deu, el broc per on ragen les coses. N'hauríem de dir «s'ha acabat el broc». No trobeu, però, pla més maca i sonora la paraula bròquil?

Mainada, és això el que vull dir: s'ha acabat el bròquil. S'ha acabat la rega a l'hort.

bròquil

És la Brassica oleracea var. botrytis, hortalissa de la família de les crucíferes conreada per la seva inflorescència hipertrofiada, molt verda, densa i de branques carnoses. Prové del cultiu selectiu de la col silvestre. En canvi, per a molta gent, el bròquil és la planta que descriurem al peu de plana, la de la capça blanca i més densa que, com l'altra, es menja quan les flors són poncelles. D'aquest, del de color verd, en dirien coliflor i, fins i tot, amb la forma italiana broccoli (pronunciat amb c geminada) o amb la castellana brócoli.

coliflor

És la Brassica oleracea var. botrytis subvar. cauliflora, una col conreada per la seva inflorescència extraordinàriament desenvolupada de color blanc; les tiges també són blanques i carnoses. A moltes comarques, com a la meva, anomenem «bròquil blanc» aquesta varietat, ja que és la més conreada. El senyor Coromines explica que la coliflor, colflor o colflori és una adaptació de l'alt italià caolifior, d'on prové la primera forma catalana cauliflori. Col prové del llatí caulis, que significa «tija» o «col».