L'escultor Manuel Cusachs ha portat ara a Mataró l'exposició de 33 retrats en bronze que durant un mes o una mica més s'ha pogut veure a la Pia Almoina de Barcelona, aquell edifici que es troba a l'esquerra de la catedral i que té una porta d'accés que fa una mica de por. Tota la Pia Almoina és una mica inquietant. Un cop dins, un cop travessada la porta del carrer que fa mitja por, no saps ben bé on ets ni on has d'anar. Tot són corredors i escales situades en llocs que no te les esperes. Després resulta que hi ha un ascensor que evita les escales, però és un ascensor d'aquells transparents que també fan una mica de basarda. Com que l'exposició de Cusachs a la Pia Almoina era situada a l'últim pis de la casa, em sembla que molta gent a la qual podria haver interessat s'ha abstingut d'anar-hi.Jo entenc la bona fe dels que administren la Pia Almoina i hi organitzen exposicions, però la veritat és que ho tenen molt mal muntat. I esperin-se, perquè, un cop arribats a dalt amb l'ascensor, resulta que la sala d'exposicions està situada en un pla inferior i s'han de baixar unes escales per accedir-hi. Manuel Cusachs, que des de fa un temps ha rendit la seva voluntat de ferro, admirable, a una cadira de rodes, no va poder veure la seva pròpia exposició de prop. Ara l'hi podrà veure, perquè la sala d'exposicions de Mataró, la de la Caixa Laietana, és més accessible. No gaire més, perquè també hi entra en joc un ascensor, però un cop a dalt la sala és plana. Jo no sé aquesta obsessió última a instal·lar les sales d'exposicions en llocs d'accés difícil.

Si la gent es desvivís per visitar exposicions, si tingués una tendència natural a freqüentar-les, s'entendria perquè no vindria d'aquí ni una ni dues dificultats. Com que la realitat és la contrària, posar una sala d'exposicions al capdamunt d'una escala o d'un ascensor no té cap mena de sentit, si el que es persegueix és que la gent la freqüenti. Senyors de la Laietana, Jaume Boter de Palau i Ràfols, amic meu: poseu les oficines, on s'ha d'anar per força, a dalt i poseu a baix els llocs de visitació voluntària.

Bé, no era pas d'això, de què avui volia parlar. Jo volia parlar de l'exposició de Manuel Cusachs, i més que de l'exposició, que ja ha estat prou ponderada en aquest diari i en d'altres, del catàleg que l'acompanya. Cuitin a aconseguir el catàleg. Ja sabíem que Cusachs era, és, un gran escultor i que els seus retrats de 33 catalans són una meravella. El que ens faltava per saber, el que ignoràvem, és que Cusachs és un gran retratista literari.

El catàleg, escrit per Cusachs, explica, un a un, la impressió que li van fer cada un dels personatges fosos en bronze: Josep Pla, Salvador Espriu, Josep Maria Espinàs, Joan Fuster, Josep Maria Flotats, Baltasar Porcel, Lloll Bertran, Terri, Joaquim Casas... Fins a 33. Doncs bé, llegint el catàleg, hi ha hagut moments que jo no he sabut quin retrat dels dos quedar-me, si el de l'escultura o el de l'apunt literari. El de Josep Pla, concretament i per dir-ne només un, sembla escrit pel mateix Josep Pla. O sembla escrit per Josep Valls, aquell home de lletres del Motel Ampurdán de Figueres que va explicar els últims anys de l'escriptor al detall i com un periodista que recollís cada mot, cada pensament i cada sortida. Cusachs, quan visita els seus models, fa molt més que prendre apunts del nas, del front i de la barbeta. Molt més, fins i tot, que caçar-los l'aire, això que costa tant de caçar i que és el que distingeix els grans dibuixants o els grans escultors dels que no valen res i sembla sempre que retratin cadàvers secs com un bacallà salat. Cusachs, a més a més, i això jo no ho havia vist mai, recull converses, impressions, i les recull i evoca i escriu molt i molt bé. Dos retrats pel preu d'un. Ara imaginin que Leonardo hagués recollit i deixat per a la posteritat, escrites, les converses que va mantenir amb la Gioconda mentre l'anava pintant. El misteri més gran o un dels més grans de la història de l'art estaria revelat, i sempre hauríem sabut de què se les havia aquella dona i el seu somriure. Amb Manuel Cusachs, els bustos de Fuster, d'Espriu, de Pla van acompanyats del seu manual d'instruccions. D'aquí a uns anys, quan d'alguns dels retratats no se'n conegui ni el qui ni el què –si és que arriba a passar, però aquestes coses passen–, sempre hi haurà el document de la seva filiació i causa de la fama. Ja els he donat motius per pujar escales i ascensors.