És tan cert que Nadal és una diada familiar, íntima, de portes endins, que per més que costumistes i antropòlegs s'escarrassin a publicar llibres descriptius de la festa no passa mai que els lectors d'aquests llibres se sentin exactament identificats amb la descripció. I això que si hi ha una festa que tingui costumaris i cançoners són les festes de Nadal, més que qualsevol altra al llarg de l'any. La festa és la mateixa, el comú denominador és invariable, però els detalls són diferents a cada domicili.

Posem un exemple, a veure si m'entenen, que em sembla que sí. Tinc a les mans un llibre magnífic que acaba de sortir publicat per Pòrtic. És de Joan Soler i Amigó –diumenge passat aquí mateix els en parlava– i es titula Tradicionari del Nadal català. Agafem les pàgines 54, 55 i 56, on es parla de les canterelles del tió. Mirem la primera cantarella. Diu: «Caga tió de Nadal./ Posarem el porc en sal,/ la gallina a la pastera,/ el pollí a dalt del pi,/ toca, toca Valentí.» Vostès o els seus fills han cantat mai exactament aquesta lletra? Hi retira però no ho és ben bé. Provem-ne una altra: «Tió de Nadal,/ caga torrons/ i pixa vi blanc./ No ens doneu arengades/ que són massa salades.» O aquesta: «Caga tió/ de mel i mató!/ Caga tió/ per aquell que és bon minyó.» És clar que Joan Soler i Amigó aclareix que la primera cantarella és pròpia de Manresa, la segona de Valls i la tercera de Palamós. Però jo estic segur que si anàvem a Manresa, a Valls o a Palamós casa per casa, trobaríem tantes variants de cada cantarella com timbres a què truquéssim.

O les representacions dels Pastorets, de les quals ell llibre que vaig seguint també parla. Hi ha els Pastorets de Folch i Torres, hi ha els de Ramon Pàmias, hi ha els d'autor més o menys anònim, n'hi ha, amb totes les variants, a cada poble i a cada centre parroquial, però la gent de cada poble i de cada centre parroquial només accepta els seus, els propis. Vostès diguin a un mataroní que hi ha pobles on els dos protagonistes dels Pastorets es diuen Lluquet i Rovelló en comptes de Jonàs i Mataties, que és com s'han de dir, i aquest mataroní es pensarà que això ni son Pastorets ni són res i no fan Nadal.

Les parelles, quan es cansen, noten que han canviat de família no a l'hora d'anar a dormir o per la manera que cadascú té de rentar-se les dents, de coure les mongetes o d'estendre la roba. Ho noten el dia de Nadal. El dia de Nadal cada cònjuge s'adona que s'ha casat amb un estrany i que a darrere d'aquest estrany hi ha una família més estranya encara perquè no canten igual ni mengen les mateixes neules ni amaneixen l'api ni fan l'escudella com es feia a casa, si és que fan escudella. Per Nadal, qualsevol canvi, per insignificant que sigui, cobra una magnitud inusitada. Tothom és un intrús, un estranger, a casa el sogre.

Hi ha qui s'escandalitza pel fet que el Nadal català incorpori costums forans com ara el Pare Noel, Santa Claus, o la nochebuena. No cal pas que s'hi posin pedres al fetge. De la mateixa manera que un negre americà vingut d'Amèrica no reconeixerà Cap al cel tots anem-hi cantada per l'escolania de Montserrat i es pensarà que és una sardana i no un spiritual de la seva pròpia cultura, el Pare Noel o Santa Claus, un cop han entrat en una llar catalana es converteixen en l'avi del Barça o en la viva imatge de Rius i Taulet segons l'efígie que hi ha al passeig de Sant Joan de Barcelona o en l'avi que seu al cap de taula i dóna als néts que han recitat la dècima una estrena, una rabassa, una propina, un aguinaldo o com sigui que es digui a cada casa. I per la nochebuena, no passin pena perquè garbellada per una casa catalana no tindrà res a veure amb la que es pugui celebrar, posem per cas, a Andalusia ni amb el «saca la bota María».

Com a primera classificació, les cases catalanes es divideixen entre les que farceixen els galets i les que no els farceixen i ara no em facin dir el costum de casa meva perquè no vull aparèixer com un rar en data tan assenyalada.

Bon Nadal.