Fou Ferran Falcó qui feu servir l'expressió tan encertada en un debat marcat per l'Illa Fradera: el cotó fluix no enganya i aviat deixa entreveure què hi ha darrere les paraules. Deixar parlar a uns i altres és la manera de descobrir on volen anar a parar, com contradiuen o modifiquen parers anteriors i, finalment, endevinar que tot depèn de la parella de ball que s'ha triat, com també digué algú. Mentre, l'Illa Fradera es convertia en un llarg discurs de despropòsits de l'oposició on, s'ha de dir, Jordi Serra feu la millor intervenció que aquest cronista li ha vist. De l'Illa Fradera en parlarem en una altra ocasió, que encara hi ha un intens recorregut en aquest tema, malgrat que una concentració de rebuig al pla aplegà una desena de persones.

El llarguíssim tema estrella feu passar quasi desapercebuda la intervenció de Jaume Vives sobre les obres a les places de la Constitució i de la Font, una autèntica declaració de guerra contra la Comissió de Veïns de Dalt la Vila i un reguitzell de desqualificacions dels que encara creiem que cal preservar el bressol de la ciutat. L'arenga del republicà contra «el pessebrisme» de qui prefereix els històrics fanals a la modernitat de la nova aposta lumínica –foren paraules seves- fou una plasmació de la poca capacitat de maniobra d'un «pare putatiu» que ha decidit anar cavant-se ell solet la pròpia tomba política. Quina sort, per ell, que el plenari ja sigués a la recta final i molta gent no prestés gaire atenció al seu desencertat discurs.

A més, es tornà a evidenciar que hi ha d'haver un control en l'ús de les paraules per part de la ciutadania, una secció on Luís Balbas i Miquel Navarro abusaren de la paciència de la concurrència i, fins i tot, amenaçaren en anar demanant la paraula a cada ple per anar explicant la percepció que tenen de tot el seu entorn. Déu meu, quanta paciència és necessària per aguantar tant temps malaguanyat.

Segur, el cotó fluix no enganya; polítics, ciutadans i públic sempre deixem entreveure que hi ha darrere les nostres paraules.