El primer cop que algú, fa molts anys, em va dir que la festa de Nadal no li feia el pes i que fins i tot li era objecte d'odi, vaig quedar tot parat i vaig tenir el confident per un exemplar isolat enmig de l'alegria general d'aquests dies. Fins i tot vaig sospitar si no em trobava davant d'un esnob. Portar la contrària, si es fa amb naturalitat i no se n'exagera, sempre ha estat socialment molt recompensat.

Ara, en aquests moments, puc afirmar que conec més gent refractària a Nadal que no pas que se sumi a la festa. Qui no rondina dels llums que pengen pels carrers rondina només de pensar en el frenesí de les compres, en la reunió familiar que sempre convoca algun pesat o algun indesitjable, en l'afartament general que tira per terra tots els règims alimentaris fets amb tanta fe, etcètera. Jo de moment m'he mantingut immune a la passa, si es tracta d'una passa que, com el nom indica, d'aquí a un temps tindrà cura, però entenc les aversions i no defujo que un dia m'acabin afectant. De la mateixa manera que ens hem sistemàticament dedicat a destrossar el paisatge marítim i muntanyenc amb la construcció desmesurada de cases, hem entrat a sac també en unes festes que sembla que havien estat i per alguns encara són les més boniques de l'any. Els paisatges marítims i muntanyencs que hem passat per la pedra no són els paisatges de poc valor, aquells als quals tant els hauria estat una casa o una carretera de més o de menys. Hem projectat la destrossa sobre els indrets naturals més bonics i equilibrats. Per tenir una casa amb bones vistes, hem suprimit les vistes amb la casa. De tant que t'estimo, t'apunyego. Amb les festes, igual. Vam començar per no donar cap valor al Corpus o a Sant Josep, fins al punt de suprimir-les del calendari festiu, i ara estem a punt d'eliminar Nadal, no a base d'abolir-lo sinó per la tàctica contrària de celebrar-lo en excés, d'arribar al paroxisme i no saber al final què se celebra ni si s'ha de celebrar. El conseller Huguet va dir, en prendre el càrrec, que era partidari de desplaçar els festius d'entre setmana a dilluns com fan als països europeus. Tret d'una o dues, totes les festes susceptibles de situar-se en dilluns com fan els països europeus –i americans, conseller– van ser enviades fa molts anys als llimbs, que és aquell lloc que no pertany ni al cel ni a l'infern ni a la Terra. Algunes, l'Església les ha posades en diumenge, amb la qual cosa el negoci ha estat clar: hem quedat sense festa.

Dit tot això, s'hi ha d'afegir, per acabar-ho de dir tot, que un cop passat el dia de Nadal i el de Sant Esteve els rondinaires d'aquestes festes s'eixoriveixen molt i enfoquen la nit de Cap d'Any i Reis amb un aire molt diferent. I això que els llums que no valen res segueixen pengim-penjam pels carrers, i els comerços no aturen la voracitat, sinó que l'augmenten, i els efectes de l'enfitament es fan sentir molt. La nit de Cap d'Any, sota els barrets de paper i entre els espanta-sogres, jo no escolto ningú que ni que sigui per portar la contrària i fer-se l'interessant digui que odia aquella nit i aquella xerinola cafre amb la mateixa força amb què avorreix el dia de Nadal.

«És que Nadal ja no és com abans i és un dia trist.» Aquí volia arribar. Nadal, el dia de Nadal, només és «com abans» quan ets petit i a taula no hi falta ningú. Quan et fas gran i es comencen a comptar absències, el dia de Nadal és, efectivament, un dia trist. Alegre, sí, perquè hi ha noves incorporacions, però també trist. Jo no diré que aquesta barreja de sentiments sigui la «gràcia» de Nadal, perquè la paraula em sembla poc adequada, però sí que diré que Nadal sempre ha estat així des del dia que es va institucionalitzar aquesta festa i des de molt abans. Des que un home va observar que l'hivern començava, que calia replegar-se a casa i, com els personatges de Dublinesos, de James Joyce, pensar en la vida i pensar en la mort. Si Nadal només fos alegria, seria Sant Joan, i Sant Joan ja està bé on és, a principi d'estiu i a l'hora de sortir a fora sota la nit càlida i serena.

Hem destruït Nadal perquè voldríem que fos com una festa major, un correfoc, un reveillon cotillon, un carnaval, i no ho és i es resisteix a ser-ho des del fons dels segles. «La nit de Nadal era dedicada a commemorar els difunts de la família: a l'entorn de la llar se celebrava una litúrgia domèstica a la seva memòria i, en el seu record, l'àpat sacrificial nadalenc es convertia en ritu de comunió.» He trobat aquest oportú fragment al llibre Tradicionari del Nadal català, de Joan Soler i Amigó, que acaba de publicar Pòrtic.