Des de fa un temps, la indústria nuclear, moribunda per manca de comandes de reactors, ha llançat als quatre vents campanyes d'intoxicació a través dels seus propagandistes. Fa temps ens va voler fer creure que era «la solució» als problemes energètics del món. Ara ens vol tornar a entabanar fent-nos creure que és «la solució» a les emissions de CO2. Els promotors de l'energia nuclear ja van dir una vegada que l'electricitat nuclear «seria tan barata que no caldria mesurar-la», i la realitat ha estat ben diferent del que prometien.

Ja l'any 1971, un dels propagandistes de la fissió nuclear, B.I. Spinrad, va pronosticar que «a començament dels anys 90 gairebé el 90% de la nova potència elèctrica instal·lada al món, excepte a l'Àfrica, seria nuclear, i que la fissió nuclear subministraria més del 60% de l'electricitat generada al món». També l'any 1971, Glenn Seaborg (premi Nobel l'any 1951 per la recerca en la química dels elements transurànids), aleshores president de la US Atomic Energy Commission, va dir: «L'any 2000 l'energia nuclear aportarà inimaginables beneficis que milloraran la qualitat de vida de la majoria de la població del planeta.»

Els reactors de fissió nuclear no solament havien de generar tota l'electricitat per als usos domèstics i industrials, sinó que havien de transformar l'agricultura, energitzant els complexos de producció d'aliments, produint fertilitzants i dessalinitzant l'aigua del mar. Aquest concepte de nuplexos (complexos nuclears) va ser proposat l'any 1956 per Richard L. Maier, i posteriorment va ser elaborat pel Oak Ridge National Laboratory. Aquests complexos –basats en grans centrals nuclears (i eventualment reactors reproductors), situades en àrees costaneres desèrtiques, proveirien energia per dessalinitzar aigua de mar, producció de fertilitzants, plantes industrials i conreu intensiu de plantes– havien de transformar les zones desèrtiques del món en zones habitables i productives. Aleshores la nucleocràcia no tenia cap dubte que l'energia nuclear seria absolutament indispensable. Seaborg i Corliss pensaven que sense la civilització s'alentiria fins a aturar-se. També proposaven un món plenament nuclearitzat en què, a més de grans reactors per generar electricitat, hi hauria vaixells de càrrega i avions de passatgers alimentats amb energia nuclear, i fins i tot cotxes nuclears. També imaginaven l'ús d'explosions nuclears «controlades» per extreure minerals, petroli i gas de la crosta de la Terra, per desviar el curs de rius, per obrir canals de navegació nous i ports també nous a Alaska i Sibèria, i que s'instal·larien reactors nuclears per a la propulsió de coets per transportar humans al planeta Mart. En aquestes visions del futur nuclear, les persones viurien sota terra (per protegir-se de la radioactivitat ambiental), deixant la superfície de la Terra per a la natura silvestre (i enverinada radioactivament). Per tornar a connectar amb la natura, solament s'hauria d'agafar l'ascensor (això sí, amb un vestit protector de les radiacions). En un món com el descrit pels primerencs propagandistes de l'energia nuclear, els reactors de fissió havien de ser una cosa màgica, solament un artefacte temporal, abans de ser seguits pels reactors de neutrons ràpids o reproductors. La tecnologia dels reactors reproductors ha estat un dels fracassos més espectaculars de la tecnologia nuclear. Avui no n'hi ha cap en funcionament al món, i els pocs que es van arribar a construir van haver de ser aturats i abandonats, tot i que General Electric esperava que els reactors reproductors comercials serien introduïts l'any 1982 i que l'any 2000 representarien la meitat del parc nuclear mundial.

Els reactors reproductors no han estat la darrera promesa nuclear: des de començament dels anys 50 la nucleocràcia ha tingut un gran interès a dedicar grans quantitats de diners a una font «neta» d'energia, la fusió nuclear. L'any 1971, Seaborg ja confiava que els experiments de fusió nuclear arribarien a generar més energia que la que gastaven en l'experiment a partir de l'any 1980. L'any 1972 es va predir que el 2000 els reactors de fusió nuclear ja generarien electricitat a nivell comercial. L'any 1979, l'International Fusion Research Council va concloure que «en cinquanta anys es produiria energia a partir de la fusió».

L'any 1987, després d'analitzar els quaranta anys de recerca entorn de la fusió i d'analitzar els més de 20.000 milions de dòlars que s'hi havien dedicat, un grup de treball de l'Office of Technology Assessment va concloure que «el reactor de fusió comercial estaria disponible abans de cinquanta anys». El novembre del 1999, els científics implicats en el projecte International Thermonuclear Experiment Reactor (ITER) van insistir una altra vegada que «l'electricitat a partir de la fusió nuclear seria realitat en cinquanta anys». Si alguna cosa han descobert els científics de la fusió és la llei dels 50 anys que sempre manquen per assolir-la! Davant de tant d'engany interessat i tanta mentida, la realitat de l'energia nuclear és la que és. Es pot comprovar en l'informe Nuclear Industry Status Report 2007, (aquest informe es pot descarregar a www.energiasostenible.org).