Després d'un llarg periple d'entrebancs i incertituds, els líders europeus han enllestit un nou text que reemplaça el no nat tractat constitucional per regir els destins de la UE a partir del gener del 2009. Com fa tres anys, les lloances i els gestos solemnes d'enhorabona han tornat a poblar les fotos oficials. Com fa tres anys, bona part dels comentaristes ha realçat el pas «endavant» que el nou tractat comporta. Com fa tres anys, no obstant això, despunten alguns interrogants ineludibles.

El primer: aquest tractat atansa la UE als ciutadans? La resposta és desafortunadament negativa. El secular secretisme intergovernamental ha tornat a traspuntar afermat. La discussió pública del nou projecte ha estat pràcticament nul·la. Ja no es parla de Constitució ni de Convenció per a Europa. Ja no s'ha apel·lat als grans emblemes: bandera, himne, ministre de Relacions Exteriors, lleis europees. En conseqüència, les elits comunitàries perden en legitimitat simbòlica. Però es desempalleguen, com bé ha entès el president francès Nicolas Sarkozy, d'un llast feixuc: la necessitat de consultar el poder «constituent», les imprevisibles poblacions europees.

La versió disponible del Tractat de Reforma consta de 255 pàgines. A més de 12 protocols i 53 declaracions, s'inclouen en elles els preceptes que modifiquen els ja extensos tractats vigents. El resultat, més que un «minitractat», és «un maxitratat» inassequible fins i tot per als experts. Un garbuix ostentós de normes que se sotmetrà a votació parlamentària sense que a penes resti temps per al seu escrutini públic.

Segon interrogant: implica aquest nou tractat un instrument de democratització de la UE? La resposta també és decebedora. A mig segle del Tractat de Roma de 1957, els òrgans que disposen de més poder en la UE segueixen sent els menys representatius i els que menys controls democràtics tenen: el Consell, la Comissió, el Tribunal de Justícia o el totpoderós Banc Central Europeu. L'únic òrgan representatiu –el Parlament– reté una certa capacitat de veto. Però continua sense ser un autèntic legislador i ocupant un paper subaltern en el conjunt de l'aparell institucional. El llegat de reformes institucionals que el Tractat de Lisboa deixa darrere seu és un rèdit bastant desencisador. Un president del Consell amb un mandat més llarg, més pes per als parlaments nacionals en el control de projectes europeus, un cap de diplomàcia de baix perfil i nous mecanismes de votació per gestionar una Unió amb 27 membres. Molt poc respecte a les expectatives «constituents» destrabades fa tres anys.

Tercer interrogant: es fa el salt a l'Europa social exigida per la majoria de votants francesos i holandesos que van dir un «no» sorollós al Tractat Constitucional? Més aviat al contrari. S'insisteix a lliurar l'ànima del procés d'integració a la «competència lliure i no falsejada» i a la circulació gairebé il·limitada de capitals i serveis. Darrere d'aquest malendreç hi batega una assumpció sense complexos de les privatitzacions, de la precarització del mercat laboral –ara sota els designis de la flexiseguretat– i del constrenyiment de la despesa social.

Igual que en l'euroconstitució, el nou tractat estipula que els estats haurien de «millorar progressivament les seves capacitats militars». Però aquesta verbositat audaç desapareix en matèria social o ambiental. S'institucionalitza, així, una doble rasadora que la UE arrossega fa temps. Quan es tracta d'avençar en polítiques privatitzadores i militaristes, el llenguatge dels tractats és loquaç i les normes, diàfanes. Quan es tracta, en canvi, d'impulsar l'harmonització a l'alça de les polítiques socials i ambientals, es recorre a proclames més o menys vaporoses i a al·locucions a la «coordinació» desproveïdes de tota previsió pressupostària.

No cal cridar a engany. Poc fa el nou tractat per desballestar el crònic dèficit social, ambiental i democràtic que afligeix a la UE. L'assumpció del caràcter vinculant de la Carta de Drets Fonamentals o la inserció d'una competència o una altra per al Parlament són episodis aïllats que no trastornen la fermesa del rumb adoptat. S'esvairà, per un temps, l'apel·lació formal a la paraula constitució. Però la Constitució material de la UE, les relacions de poder travades subreptíciament entre les elits comunitàries i estatals, i entre aquestes i els incontrolats poders privats que concorren al seu redós, romandran impertorbables.

En casos com ara l'espanyol, l'arenga contumaç a l'europeisme com a superació del passat i promesa de benestar ha fortificat una acceptació acrítica del procés d'integració. Però el mite ha començat a perdre manxa. La colossal abstenció –un 56%– en el referèndum sobre el tractat constitucional, sumada als vots negatius i nuls, és un signe simptomàtic que no ha de ser menysvalorat.

Després de l'acord de Lisboa, el president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, es va apressar a anunciar que més que davant un simple tractat, estàvem davant d'un «projecte fundador (...) per a una nova Europa». Però després d'aquest engrescament pompós pour la galerie traspua un panorama molt menys lluminós.

Què ocorrerà, en efecte, quan comencin a desengreixar-se les ajudes regionals, quan la convergència europea desemboqui en més privatitzacions, més precarització laboral i menys despesa social? Bastarà a invocar, entre panegírics i fotos autocomplaents, nous tractats o constitucions que introdueixin «petits passos endavant»? O haurà arribat, per fi, el moment de cavil·lar la refundació democràtica d'un projecte que ha deixat de ser per a molts sinònim d' il·lustració i d' alternativa civilitzadora? Aquests són només tres interrogants, però molts més altres queden oberts.