En un article anterior vaig pretendre argumentar els motius que, al meu parer, porten la gent a sentir-se absolutament allunyada de la política i encara més dels seus actors, els polítics. El descontentament és també bastant generalitzat dins les bases de molts partits, i respon a maneres diferents d'entendre la política provocades en gran part per un xoc generacional. Les noves generacions provenen de pensaments molt menys polaritzats que els seus antecessors, que han convertit la confrontació política en una manera de fer i subsistir, en un tarannà que a poc a poc ha erosionat la vida política, i sobretot el mateix personatge polític.

Considero que l'única manera de començar a recuperar la confiança dels ciutadans en l'ésser polític és reeducar el propi comportament polític, involucionar la dinàmica actual establint unes normes morals que siguin respectades pels operadors.

Són normes mínimes que haurien de ser assumides i aplicades motu proprio per la militància i la direcció dels partits, amb l'orgull de recuperar el que s'ha perdut durant tant de temps, i amb les ganes de demostrar els motius nobles que han d'inspirar la voluntat de tothom qui s'endinsa en el món polític.

No vull quedar-me en una mera crítica del funcionament, sense fer cap tipus d'aportació. Massa vegades he sentit, després d'una altra davallada de participació en les eleccions, que calia fer un replantejament per recuperar-la. Mai he vist cap proposta concreta, més enllà de la fugaç autocrítica, i no vull caure en aquest error. Per tant, permeteu-me la següent pluja d'idees, algunes d'elles realistes, d'altres potser més utòpiques, que el món polític s'hauria d'autoimposar:

1.- Prohibició de duplicitat de càrrecs polítics.

El fet que un sol polític ocupi més d'un càrrec, a vegades incompatibles pel que fa a horaris i dedicació, genera sens dubte una imatge d'afany de poder i de lucre, a més de minvar la capacitat de treball real en cadascun dels càrrecs.

2.- Sous proporcionals a la situació econòmica del país i congruents amb el càrrec ocupat.

La increïble situació que s'ha donat amb els sous de la Diputació de Girona malmet irremissiblement la imatge del polític i ens avergonyeix a tots els que militem en un dels partits representats.

3.- Disminució del nombre de càrrecs intermedis i assessors innecessaris.

La burocratització dels partits externament es percep, malauradament massa vegades de forma encertada, com a voluntat de col·locació de certes persones i no amb la finalitat de buscar l'efectivitat d'aquest.

4.- Prohibició d'atorgar càrrecs de confiança, de designació merament personal, a familiars.

Com diu la dita, la dona del Cèsar no solament ha de ser honrada sinó també semblar-ho.

5.- Obligació que els càrrecs polítics electes no abandonin el càrrec esmentat per accedir a un de nou abans de la fi del mandat.

Aquesta és una pràctica amb la qual discrepo absolutament i que empobreix la democràcia per dos motius. En primer lloc, perquè el càrrec polític desatén el mandat pel qual el ciutadà l'ha triat i fa palès que no té obligació primer amb aquest darrer, sinó amb el seu partit, i en segon lloc, perquè fa percebre, des de fora, que aquell càrrec suposadament adquirit per motius cívics és una plataforma per accedir a un de superior.

6.- Prohibició de triar a dit el successor.

La tria d'un successor polític, fins i tot la successió en el càrrec sense passar per eleccions, és una pràctica que cal suprimir, per tal de garantir la democràcia interna del partit, així com que els militants se sentin lliures de triar el perfil de líder que realment desitgen.

7.- Rendir comptes periòdicament davant les agrupacions dels partits.

La meva experiència m'ha demostrat que el partit i els seus militants acaben sent massa sovint una plataforma d'ús electoral, però acabat aquest període, els càrrecs triats no se senten obligats a rendir comptes davant el seu partit. Lògicament és molt més democràtic un cert control per una majoria de militants que han donat suport a un càrrec que no pas que aquest tingui quatre anys per fer i desfer com desitgi.

8.- Controlar que no siguin excessius els anys que una mateixa persona ocupi el seu càrrec.

Puc entendre que un líder concret, pel seu lideratge, sigui bo durant anys al mateix lloc, però grupuscles de diverses persones durant massa temps allà mateix genera una consciència de possessió que va en favor d'actituds a voltes massa prepotents i en detriment del ciutadà. El polític no ha de perdre mai la sensació que el seu càrrec és provisional.

9.- Vigilar que el poder no l'ocupin sempre les mateixes famílies polítiques, ni els mateixos cognoms.

L'oligarquia va sens dubte renyida amb la democràcia, sigui per consanguinitat com per meres relacions d'amistat.

10.- Creació d'un sistema d'auditoria cada quatre anys.

Reconec que podria ser costós però, creieu-me, penso que la majoria de la gent estaria d'acord a dedicar una part dels seus impostos a fer que s'audités el patrimoni de les persones amb responsabilitats polítiques, per controlar corrupteles que són vox populi, però que semblen ser acceptades com a mal menor i, fins i tot, com a tret cultural del país.

Aquestes són algunes propostes, sens dubte opinables, fins i tot criticables, que al meu parer podrien servir per recuperar la tan malmesa confiança del ciutadà en el polític. Són propostes que col·lideixen amb un funcionament enquistat i antiquat, que avança amb vida pròpia per la desídia de massa gent i per la conveniència d'altres. Ningú ha dit que fos fàcil, però penso que és hora de posar-s'hi.