P otser no toca, ni aquí ni ara, però no em vull estar de dir, ara i aquí, que alguns dels meus millors records de quan era menut són els moments que el meu pare i jo dedicàvem a fer el pessebre. Ell encara el fa; ara els fills som grans, però els néts han pres el relleu de la il·lusió. Dic tot això perquè em sembla que el meu cas no és únic, i que això dels pessebres és universalment entranyable, i que a hores d'ara, més que una devoció religiosa, fer-lo és un escalf familiar ben sa i recomanable. I ara, que ja som desembre, el mes dels pessebres, el Club Marina Casinet de Lloret n'ha realitzat aquesta setmana un taller, que de la mà de Josep Ferrer Marquès i Josep Maria Ferrer Guinovart, acreditats pessebristes locals, ha aplegat homes i dones i grans i petits que han après un munt de coses amb les explicacions verbals i les demostracions pràctiques dels mestres (per cert, no ho he dit, el Ferrer dels dos cognoms no és casual). Amb ells molts hem conegut i ens hem sorprès que el guix ha estat superat pel porexpan com a material de construcció dels paisatges, bàsicament per una qüestió de pes, ja que amb el porexpan el pessebre no només pot destacar per la seva boniquesa, sinó també per la seva poc feixuga transportació. Això sí, el porexpan no estalvia el fet d'haver de tenir molta traça, com tota la vida en això dels diorames, i com quasi tot en aquesta vida per sortir-ne ben parat. Amb aquesta matèria base, un cúter, una mica de cola de contacte sense dissolvent, una mica de guix i de pintura i, ja ho hem dit, amb més que un xic de perícia, els Ferrer han demostrat que es poden fer meravelles, amb boniques cases, ponts, muntanyes... Això sí, les figures són una història més complicada i, o es compren (el més senzill), o es fan (i no pas amb porexpan), i això ja són figues d'un altre paner i no pas a l'abast de qualsevol.

Em va venir al cap, allà, atent a la classe, que en aquesta societat tan complicada, el món dels pessebres no ha estat exempt durant els darrers anys de polèmiques. Des de suposats avantguardistes que es vanten de destrossar l'essència del pessebre i de perseguir caganers, fins a totalitarismes religiosos i còmplices que els expulsen dels centres escolars. Aquesta modernitat mal entesa basada a destrossar les tradicions, sobretot si són nostres, no compta, però, que gent com en Josep i en Josep Maria, i tants altres, sí que saben ensenyar-nos que el món dels diorames i els pessebres evoluciona i es modernitza, amb noves tècniques i unes mostres que arreu del país desperten molt d'interès entre la gent. I, el que és més important, veure com els vailets escolten atentament les seves explicacions i les seves demostracions evidencia que no cal inventar-se res estrany per conservar un lloc en el present i guanyar-lo en el futur, ni que tampoc cal que ens avergonyim de les nostres tradicions.

Aquest any ha estat la primera edició d'aquest taller, organitzat per l'exalcalde de Lloret Joan Domènech. No cal pas dir que l'experiència mereix continuïtat, perquè val la pena. Ah, i com a cloenda del curs, aquest vespre qui ho vulgui podrà assistir a la xerrada Els nostres pessebres, a càrrec de l'escriptor Jordi Dalmau.