Si no fos per les infraestructures que la trinxen, si no fos per les urbanitzacions mal plantejades i depredadores, si no fos per la poca autoestima dels seus habitants pel seu territori, la Selva seria un ventall de paisatges variat i captivador, amb el mateix prestigi que l'Empordà, la Cerdanya o la Garrotxa. La catalogació que n'ha fet l'Observatori del Paisatge, doncs, ha trobat al banc del si no fos la plana de la Selva, l'Ardenya-Cadiretes, Guilleries i Montnegre.

Amb excepcions. Quan el bosc ja no és rendible, i d'aquí a poc no ho seran tampoc els conreus, a la plana de la Selva resisteixen les arbredes. No em cansa mirar-les a l'estany de Sils des del tren, o als voltants de Salitja, o camí de Santa Coloma de Farners, com marquen tant el paisatge com el pas de les estacions. Ara a l'hivern són una boira baixa i gris, com fa poc han estat un coixí ocre, i seran un exèrcit verd i plata. D'un dia per altre les serren, però els qui les coneixem no ens dolem de la tala, perquè aquesta silvicultura sàvia tracta els pollancres com si fossin mongeteres asprades, en regues i horts. Simultàniament, noves arbredes reneixen en un altre camp per fitar altre cop la plana. Destral i plançó, natura i geometria, bellesa i utilitat: arbredes a la Selva. Vaig preguntar el nom de l'arbre que les conforma. «Són arbres», em van dir. Sí, però quins? «Arbres. Es diuen arbres.» No són pollancres ni àlbers. Són arbres. Són els arbres.