Durant l'estudi del cuc, Daniel Martín ha pogut definir el seu cicle estacional. Els individus joves comencen a aparèixer durant la primavera, com passa en la majoria dels organismes dels fons marins mediterranis. A l'estiu, l'arribada de joves s'atura, i les condicions d'escassetat d'aliments que caracteritzen aquesta estació fa que molts d'ells no puguin sobreviure i es produeixi un cert declivi en la seva abundància. Cap a final de l'estiu i durant la tardor, els animals que han superat l'estiu poden continuar creixent i així s'estabilitza la població, que continua més o menys igual fins a l'inici de la nova fase reproductora, ja a la primavera de l'any següent.

En el cas d'aquest cuc, però, s'observa que durant l'inici de la tardor el nombre d'animals torna a disminuir, i es redueix pràcticament a zero, per tornar a aparèixer unes setmanes més tard. Aquest fenomen, que no té res a veure amb la reproducció, només es pot explicar com una adaptació específica d'aquest cuc a l'ambient on viu. Efectivament, la desaparició va coincidir amb les tempestes més fortes dels anys d'estudi. És a dir, que en aquestes condicions el cuc es retreu a l'interior del tub, fins que les tempestes deixen de bellugar les sorres més superficials. Quan les aigües es calmen, els cucs tenen prou temps per excavar una sortida i reconstruir els tubs.