El manual de l'organitzador de manifestacions unitàries diu o hauria de dir que perquè una concentració sigui un èxit la convocatòria ha de ser clara i concisa. «Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia» l'any 1977 va ser un eslògan diàfan que va arrossegar un milió de persones de les d'abans, de quan no hi havia Contrastant i comptàvem amb pessetes. Molts anys més tard, el «No a la guerra», amb la seva simplicitat, també va fer un molt bon paper. Des d'ahir, des de l'èxit de la manifestació d'ahir a Barcelona, haurem de dir que les convocatòries i eslògans que són un galimaties i que no entén ningú també són capaços de congregar gent, molta gent. Sobretot si la gent està empipada, o emprenyada. Quan està empipada o emprenyada, quan vol dir prou, la gent es tira al carrer amb pancartes, banderes i crits encara que no sàpiga si protesta perquè els trens no van a l'hora, perquè hi ha una ministra que és una impresentable i una mal educada, perquè el PSOE enganya els catalans i el PP els menysprea, perquè no creu en Montilla i el seu govern o perquè vol el dret a decidir, a decidir la independència. Una manifestació com la d'ahir, amb el PSC que governa absent, amb els seus socis, ERC i ICV, presents, amb els sindicats vés a saber on i amb el punt final en una estació, la de França, on no passen el trens o, en tot cas, no és l'estació on els trens són un problema, era una manifestació abocada al fracàs, una manifestació que els teòrics de les mobilitzacions de masses haurien desaconsellat. La Plataforma pel Dret de Decidir va intuir que malgrat les incongruències i contradiccions i paradoxes els catalans tenien ganes de sortir, i tal dit tal fet. La manifestació es va convocar i va ser l'èxit espaterrant que va ser.

I què demanava la gent? Quin va ser el comú denominador? La «in-de-pen-dèn-ci-a». ¿No deia a Madrid el president Montilla que l'emprenyada –ell en diu cabreig– portaria els catalans a la desafecció amb Espanya? Aquí té la desafecció, President. Mentre a aquella hora vostè era a Gratallops, la desafecció es feia present als carrers de Barcelona. La gent es preguntava cridant: «On és, on és el PSC?» D'altres anaven més enllà. Cridaven: «Som una nació sense president.» Ai, ai.

En canvi, hi havia expresidents. Els de la Generalitat Jordi Pujol i Pasqual Maragall i els del Parlament Heribert Barrera i Joan Rigol. Maragall, present a la plaça de Catalunya, no es va voler unir al grupet que formaven els altres tres, tot i que Pujol va fer-lo cridar, i va preferir anar pel seu compte. Fent drecera pels carrers del Barri Gòtic, Maragall es va situar més endavant. sol. Tan sol com es podia anar ahir per la Via Laietana.

En aquell aparador que ahir, dissabte de campanya comercial de Nadal, van ser la plaça de Catalunya, el carrer Fontanella i la Via Laietana fins a baix a mar, CiU va demostrar un gran poder de convocatòria i va aprofitar per mantenir en tensió els militants i els simpatitzants ara que s'acosten eleccions. ERC i ICV van marcar distàncies amb el partit majoritari del govern del qual formen part, també pensant en les eleccions. Ara: qui es va endur el protagonisme, a banda d'algun partit més petit i més radical, és la gent. Una gent que va sintonitzar més amb aquests partits petits i radicals en la petició d'in-de-pen-dèn-ci-a que amb altres de més assenyats i, sobretot, amb els que es van quedar a casa. Ahir, pels carrers on va passar la marxa, només faltava una persona, i aquesta persona és el líder, en forma de partit o en forma d'individu, capaç d'engrescar la gent que ja està prou engrescada i portar-la cap on vol anar, que no és una estació de vies mortes ni Gratallops, amb tot el respecte per Gratallops, població del Priorat que ahir també va desplaçar gent a Barcelona.