El rostre dels partits –el de tots sense excepció entre els que tenen representació parlamentària– avui no fa ni mica de goig. És evident que, de temps, els partits fan mala cara, però avui en fan més. L'empitjorament pot ser degut a la crispació que els envaeix per la proximitat de l'enfrontament electoral, una crispació que afecta les formacions en el seu conjunt i els individus que les componen, també crispats d'un a un i afectats de cos i d'esperit pel fenomen psíquic i físic. En conseqüència, membres i idees es mostren enrevessats, encarcarats, èrtics i per això els rostres col·lectius agafen aquella tensió que treu qualsevol rastre d'afabilitat a les fesomies. Els partits polítics –ja ho sabem– nodreixen la política del material humà imprescindible per protagonitzar-la i no els falta mai el tipus d'indivídua i d'individu que està disposat a lliurar-se a les feines de servir la comunitat a través d'algun càrrec de grans o petites dimensions i plurals dedicacions, i arribar, fins i tot, a alguna mena o altra de sinecura. Els partits que sempre troben gent presta a la lluita immediata, això sí: practicable des d'una posició qualificada i sufragada, en canvi, cada dia veuen més minvats els seus dipòsits de fidels sense ambició i si eliminessin de les seves llistes els que sense donar-se de baixa es limiten a no pagar la quota segur que el cens dels seus teòrics militants quedaria seriosament delmat, baixaria dràsticament. Els partits són uns organismes força especials però no pas singulars. Hi ha hagut temporades que m'han explicat moltes coses dels partits italians, especialment dels que funcionaven al segle passat, al segle XX, de la fi del feixisme a les acaballes de segle. Els italians s'assemblen molt a nosaltres, als catalans, potser perquè, com repetia Antoni Gaudí, segons l'arquitecte Ràfols, «el mar uneix i les muntanyes separen». No és estrany, doncs, que aquí com a Itàlia, els partits siguin governats en bona part pels «cul de ferro». Cul de ferro és el nom que donen a Itàlia a aquells militants que es passen la vida al local del partit que els correspon, que no se'n mouen mai, sigui als de l'assemblea més petita o als de la seu central. Els inesperats «cul de ferro» remenen molt les cireres; sovint tenen l'última paraula potser perquè ja no hi ha ningú als despatxos per discutir-los-la. Aquests sòlids elements, que són mitja dotzena per local, acostumen a estar aliats amb la maçoneria de la mediocritat a la qual em vaig referir fa poc. La combinació dóna resultats decebedors. Aquí –país i estat–, a Itàlia, a França, i no ho puc ampliar més perquè no tinc notícies fidedignes de cap altre punt. Aquí i als altres llocs, resulten sempre negatius.

El que ja va mig provar un partit (i que va tenir un vergonyós avortament abans d'aplicar el resultat) i que no s'ha intentat mai més, que a l'hora de les eleccions les bases elegissin o ratifiquessin els candidats més importants, hauria de ser imprescindible perquè els partits tinguessin ànima democràtica. Com ho haurien de ser indefectiblement les llistes obertes. Ara que s'està preparant una llei electoral a Catalunya, les llistes obertes haurien de resultar ineludibles –sense condicions que compliquessin la pràctica de la votació– perquè convenen vitalment per oxigenar i sanejar la política. Si no arriba el tan desitjable sanejament, els polítics professionals actuals, tots tan sospitosament coincidents en determinades actituds, ens poden dur a un divorci gravíssim entre la classe política i la resta de ciutadans.