diumenge, 25 de novembre de 2007
> El deure abans que el dret
El bisbe Ricardo Blázquez va aprofitar el discurs de l'última assemblea episcopal per recordar que l'Església havia comès alguns errors concrets. Això és tot? Si això és tot, l'arbre sencer ha deixat de donar fruits cristians
tribuna
Capellà i escriptor
JAUME REIXACH..
+ Si la jerarquia catòlica no demana perdó per tot, diu l'autor, ell com a capellà no té cap autoritat a demanar als fidels que es confessin. A la imatge, el bisbe Ricardo Blázquez.
|
D'avui en vuit comença el temps d'Advent. El temps dedicat a la preparació del Nadal. No és hora, encara, de parlar del Nadal, però sí de començar a preparar-lo. Hora de preparar els camins. El comerç ho sap prou bé i ja té a punt la lluminària que ens acompanyarà cada dia així que es faci fosc. No deixa de ser una bona metàfora del sol naixent, el solstici d'hivern, l'etern retorn del cicle solar. Per sort, Jesús també retorna cada any. Si Jesús no hagués nascut –deia el teòleg protestant D. Bonhoffer– no sé si valdria la pena que existíssim nosaltres. Hem conegut al llarg de la història persones prou importants, i de totes hem après alguna cosa. Però és que de Jesús ho hem après tot: hem après a estimar Déu i a estimar el proïsme. I encara més: Hem après a estimar Déu en el proïsme. I a estimar el proïsme com a nosaltres mateixos. És difícil trobar un altre personatge històric que s'hagi donat a si mateix com ho va fer Jesús. De res serveix divinitzar-lo si no sabem veure la seva grandesa de cor. Parlar de Jesús és parlar d'un referent absolut per saber en cada moment què cal fer i com cal actuar. Déu és un misteri. Ni els teòlegs han aconseguit que deixés de ser un misteri. El seu silenci, la seva manca de relació amb el món que –d'acord amb la fe catòlica– ell mateix ha creat, ens releguen a la fosca més desesperant. En canvi, en boca de Jesús, Déu –veritat eterna o invenció dels homes– esdevé lluminós i creïble. Des de sempre s'ha dit –en l'àmbit dels creients– que si Déu no existís l'hauríem d'inventar. Perquè si Déu no existís –segons creia Dostoievski– tot estaria permès. I si existís –dic jo–, també. Perquè el Déu que invoca la fe catòlica ens ha fet lliures. O sigui que invocar Déu com a sinònim d'ordre és invocar el desordre. És aconseguir d'entrada que ningú es posi d'acord. En canvi, el déu que invoca Jesús és el Déu Pare. Ens diu que Déu és amor. I a partir d'aquí, la seva predicació té com a motiu principal el perdó, la comprensió, la preferència pels més pobres i necessitats. Jesús predica un regne on Déu (repeteixo: hipòtesi o tesi) no necessita cap culte especial. Vol ser estimat, no en abstracte sinó en la seva creació i principalment en els seus fills. Sobretot en els fills que la vida ha tractat amb poca consideració, que són la majoria. Jesús no va ser comprès i va morir crucificat. Tots ho sabem. Igual que sabem que a partir de Jesús –malgrat que la seva vida pública només va durar tres anys– el món va començar a tenir una nova coherència. Si Déu era gran en el Sinaí –un Déu que feia tremolar la terra i que sempre anava precedit del tro i acompanyat pel llamp– més gran ha resultat ser, encara, i més majestuós aquell Jesús que va morir amb els braços estesos a la creu. Des d'aleshores es fa difícil parlar de Déu sense fer referència a Jesús. El qual, per cert, mai no va dir que fos Déu ni el volgué suplantar. Però sí que va establir un nou concepte de les relacions amb Déu. Déu vol misericòrdia i no sacrificis. El culte que agrada a Déu és estimar els altres. I estimar-los com a tu mateix. De manera que no hi ha cap llei superior a aquesta. D'altra banda, Jesús va tenir la virtut (i la gosadia) de posar la llei –la divina torah– al servei de l'home, i no l'home al servei de la llei. O sigui que no només va redreçar la fe del seu poble –el judaisme– sinó que també va orientar la justícia humana. De manera que el deure és abans del dret. I encara més. Tots som iguals davant el deure moral. No ho dic jo, ho diu el filòsof Immanuel Kant. I bé: el primer deure, en el context cristià del món occidental, és saber perdonar. És aquest deure el que hauria de promoure l'Església jeràrquica catòlica predicant amb l'exemple, i no ho fa! El president de la CEE i bisbe de Bilbao, Ricardo Blázquez, va aprofitar el discurs de l'última assemblea episcopal per recordar que l'Església havia comès alguns errors concrets (algunas actuaciones concretas) sobre les quals (tal vegada) calia demanar perdó. I un es pregunta: això és tot? Si això és tot, no cal lamentar que la Constitució Europea no esmenti «les arrels cristianes d'Europa» perquè l'arbre sencer ha deixat de donar fruits cristians. Costa d'entendre que la jerarquia eclesiàstica espanyola sigui tan reticent en aquest tema de demanar perdó, disposant com disposa d'un capital tan enorme com és el Jesús històric que no va predicar altra cosa que saber perdonar i que va morir perdonant. Ell sí que va ser «sujeto, paciente y víctima» de la traïció que es va forjar al seu entorn. Acabem d'assistir a la beatificació més gegantina de la història: 498 màrtirs, que van morir «per odi a la fe». Deixant de banda el que deia Spinoza («que ningú pot odiar Déu»), pregunto: No seria hora de redimir, en nom de Jesús, les víctimes del bàndol vencedor? ¿Eren totes culpables? ¿Culpables de què? ¿No seria hora d'aclarir-ho? Varen ser tantes les persones afusellades i executades –desenes de milers– que resulta difícil que algú no conegui com a mínim un cas d'injustícia evident. Des del poeta Garcia Lorca fins a un oncle meu per part de mare (que no vaig arribar a conèixer), ¿quantes persones no hi deu haver que van desaparèixer sense més ni més, per culpa d'una falsa denúncia (el cas del meu oncle) o simplement per les seves idees republicanes, (d'altra banda ben legítimes). Ja no es tracta de memòria històrica, sinó de si és possible seguir sent cristià amb la memòria amputada. Al meu entendre, no. Simone de Beauvoir deia que li era més fàcil pensar un món sense creador, que un món carregat amb totes les contradiccions del món. Doncs bé: a mi em passa el mateix però aplicat a l'Església catòlica. Entenc millor una Església sense Jesús –una religió estesa arreu del món, com tantes n'hi ha–, que una Església amb Jesús que no hagi après a demanar perdó. I si a sobre, en lloc de demanar perdó a les víctimes per haver legitimat la Croada franquista (mirant sempre cap a una altra banda o rentant-se les mans com Ponç Pilat), es limita a «demanar perdó a Déu» per «algunes actuacions concretes», aleshores el que sento és una vergonya aliena tan intensa que em voldria fondre. Com a capellà no tinc cap autoritat moral per demanar a ningú que confessi els seus pecats. El deure abans que el dret.
|
)
