«Ningú creia en la qualificació d'assassinat.» Ho deia ahir l'advocat de la família Isanta, després de conèixer la sentència i quan encara s'estava recuperant de la sorpresa de veure que el tribunal li ha donat la raó. El lletrat, Jordi Busquets, partia de l'experiència del primer judici pel cas, el dels vuit menors implicats. La jutgessa de menors no va acceptar la tesi de l'assassinat i va condemnar sis dels nois per homicidi, amb agreujant d'abús de superioritat.

A l'hora de presentar les acusacions en el judici dels nou majors d'edat, la fiscalia, l'acusació de l'Ajuntament de Berga i dues de les acusacions particulars es van ajustar a la línia marcada pel precedent del jutjat de menors i van demanar condemnes per homicidi. Només Busquets, en nom de la família de la víctima mortal, va insistir en la tesi de l'assassinat. Ho va fer gairebé com a acte simbòlic, però els magistrats s'han agafat al seu escrit d'acusació per endurir la sentència: pel principi acusatori –un dels principis bàsics que regeix el dret penal–, cap jutge pot emetre una condemna que no hagi estat demanada per alguna de les parts.

La sentència gairebé retreu la timidesa dels acusadors quan exposa que les tres temptatives d'homicidis que es van produir la mateixa nit que va morir Isanta també podrien haver-se considerat assassinats en grau de temptativa, qualificació que hauria permès penes més dures. «La concurrència invocada hauria estat més adequadament d'una agreujant de traïdoria, el que hauria convertit els tres il·lícits d'homicidi [en grau de temptativa] en les seves equivalents més greus d'assassinat», es queixa el magistrat que ha redactat la sentència, Enrique Rovira del Canto. En el mateix paràgraf recorda que cap part va presentar els supervivents de les ganivetades com a víctimes de temptativa d'assassinat, de manera que els fets s'han hagut de castigar com a temptatives d'homicidi.

TRAÏDORIA
Per justificar la qualificació d'assassinat i no d'homicidi respecte de la mort d'Isanta, els magistrats defensen que l'actitud dels agressors no va ser de simple abús de superioritat sinó de clara traïdoria. La sentència apunta que cada atac va ser una petita «emboscada». En paraules del tribunal, els agressors van utilitzar un «mecanisme grupal» consistent a agredir la víctima per fer-la caure a terra i formar dos cercles: els del cercle intern agredien «simultàniament i indiscriminadament [la víctima] en una situació que li impedia no tan sols defensar-se sinó també (...) que algú altre l'auxiliés, permetent no tant la impunitat dels autors materials sinó l'assegurament de l'apunyalament».

El tribunal reconeix que «no hi ha prova directa suficient de quins van ser els que van escometre Josep Maria Isanta i li van clavar les ganivetades», però creu que hi ha indicis que «almenys una de les [tres] punyalades [no se sap si va ser la mortal]» va ser obra d'un dels acusats, Pablo Méndez, l'únic que també és assenyalat directament com a autor de les ganivetades contra un dels ferits supervivents.

COAUTORIA
A banda de Méndez, però, el tribunal entén que la resta dels acusats van participar en l'agressió i que han de ser considerats coautors o cooperadors necessaris, dos papers que els magistrats castiguen amb les mateixes penes.

Apliquen aquest criteri fins i tot en la temptativa d'homicidi d'un altre dels supervivents, un noi de Sabadell apunyalat per un dels menors d'edat condemnats en el primer judici. «Va ser un menor qui li va clavar una ganivetada (...), però [els acusats majors d'edat] no tan sols eren en el grup i van envoltar la víctima, sinó que a més la colpejaven (...) i sabien que hi havia navalles (...) i van saber que es va incitar el menor a clavar-la», s'argumenta en la sentència. Sense aquest suport, conclou el text, el menor no hauria actuat.

Amb aquests fonaments, l'Audiència condemna a penes d'entre 25 anys i nou mesos i 43 anys de presó per als nou acusats, tot i que recorda que en podran complir 25 com a màxim.