Paco Candel vivia i escrivia en un petit pis del passeig de la Zona Franca de Barcelona. Alternava, segons l'humor del dia, el bolígraf i la màquina d'escriure (mai es va arribar a fer amb l'ordinador), i ho feia assegut davant d'una terrassa lluminosa que donava a la falda de Montjuïc, davant del paisatge que ha presidit la seva obra.

Va ser precisament a la falda de Montjuïc on va prendre consciència del món que li va tocar viure, en una de les barraques on s'amuntegaven els obrers que venien a Barcelona a les obres del metro i de l'Exposició Universal de 1929. Quan va arribar l'Exposició i Candel amb prou feines havia après a caminar, l'Ajuntament va fer desallotjar aquelles antiestètiques barraques i va traslladar els habitants darrere de la muntanya, a la colònia de cases barates de Can Tunis, el Port, i una altra que es va batejar amb el nom d'Eduard Aunós, un ministre de la dictadura de Primo de Rivera. Allà va anar a parar la família de Paco Candel. Ningú va veure necessari posar nom als carrers d'aquells suburbis improvisats als afores de Barcelona. «Jo vivia al carrer 7. En certa manera, això dels números ens agermanava amb Nova York», va comentar Candel alguna vegada.

En aquest territori de frontera es movien els personatges de la Catalunya que Paco Candel va retratar durant la seva carrera, des del seu primer Hay una juventud que aguarda (1956) fins a El sant de la mare Margarida (2000). Han estat gairebé seixanta llibres, en castellà al principi i després en català, on sovint va barrejar les històries reals i l'assaig sociològic sobre la Barcelona immigrant.

L'obra clau va ser Donde la ciudad cambia su nombre. Era el seu segon llibre. Es va editar el 1957 i una part de la societat catalana va mirar de sobte amb sorpresa cap a aquella realitat de barraques i blocs de pisos que s'estava aixecant a corre-cuita als afores de les grans ciutats. El jove Candel havia escrit una crònica gairebé periodística de la vida a les cases barates, sense estalviar detalls, inspirat segurament en el realisme social que s'havia implantat en la literatura i el cinema europeu dels anys cinquanta. Però tot plegat amanit d'una sornegueria costumista i d'una distància irònica que no va abandonar mai en la seva carrera.

Paco El Trapero, El Andresín, El Perchas i altres personatges de les cases barates de Candel van irrompre de sobte en els salons literaris i les tertúlies editorials de Barcelona. Candel, a més, no va tenir la precaució de canviar els sobrenoms dels personatges reals, de manera que haver airejat els assumptes de banyes, les petites estafes i altres misèries quotidianes de la vida dels habitants de les barraques va provocar una controvèrsia i unes denúncies legals que van fer augmentar encara més la notorietat del llibre i del jove escriptor que el firmava. El ressò encara durava el 2004. En una visita al barri d'Eduard Aunós per a un reportatge per a aquest diari alguns descendents de les antigues cases barates van retreure-li el llibre.

A partir de llavors, Candel va començar a rebre encàrrecs editorials i a publicar amb més facilitat la seva obra. La visió desenfadada però extremadament realista del món de la immigració, llavors en plena onada, el va convertir en un afinat i expressionista observador del gran canvi social que va patir Catalunya la segona meitat del segle XX. Fruit d'un encàrrec editorial, l'any 1964 publicava Els altres catalans, que es va convertir en una obra referent per als polítics democràtics dels últims anys del franquisme. Candel va publicar dues seqüeles més, el 1973 i el 1984, i va participar als anys noranta en un projecte semblant sobre la nova immigració magribina.

La seva posició favorable a les millores socials i també a la integració de la immigració en la realitat nacional i lingüística catalana el van convertir en un referent polític i cultural durant la transició. El 1977 recollia l'acta de senador per la coalició Entesa dels Catalans, i el 1982 va tenir una breu experiència en el món municipal com a regidor de Cultura a l'Hospitalet pel PSUC, tot i que mai no va militar en aquest partit ni en cap altre. El 2003 Jordi Pujol li va imposar la Creu de Sant Jordi.

Paco Candel solia anar sense posar problemes ni plantejar capricis allà on el demanaven, a fer conferències sobre la nova immigració o a col·laborar activament amb la Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL). Va posar el seu nom a un premi literari que organitza cada any el districte de Sants-Montjuïc, on també una biblioteca porta el seu nom. L'any 2005 es va constituir la Fundació Paco Candel, apadrinada, entre altres, per l'expresident Jordi Pujol i l'actual vicepresident Josep Lluís Carod Rovira, entre altres, amb l'objectiu d'ajudar els immigrants i de facilitar la seva integració en la societat i la cultura catalanes.