Els altres catalans, el primer i més cèlebre llibre de Francisco Candel, publicat el 1964 per Edicions 62, era el desenvolupament d'unes tesis que l'autor havia exposat en l'article Los otros catalanes, que uns anys abans havia sortit a La Jirafa, una revista alternativa que, entre 1956 i 1959, va dirigir Rafael Borràs. Jordi Pujol, en les Memòries que acaben de sortir, recorda l'impacte que li va causar l'article. «Aquell tal Francisco Candel parlava de la immigració a Catalunya d'una manera positiva, optimista i advocant per la integració dels nouvinguts a les formes culturals del país d'acollida», diu Pujol.

En el llibre, Candel anava més enllà: un cop integrats, aquells immigrants espanyols dels anys cinquanta i seixanta, dels quals ell mateix formava part, serien no només «uns altres catalans», sinó uns catalans autèntics i els catalanistes del futur. Més catalanistes, deia, que molts catalans de soca-rel, els quals s'han trobat el país heretat i fet. Els nouvinguts contribuirien a construir-lo, ni que fos per poder-s'hi acomodar, i per aquest motiu l'estimarien més i, arribat el cas, el defensarien amb més vigor. Unes tesis que van tranquil·litzar molt els catalans que veien arribar amb recel els enormes contingents migratoris i que a la vegada anaven com anell al dit als moviments catalanistes que el mateix Pujol o Max Cahner, fundador d'Edicions 62, representaven. Els altres catalans, arribava a dir Candel, seran els futurs dirigents de Catalunya des del punt de vista social, econòmic i polític. Jordi Pujol no podia calcular llavors –com ningú, ni Candel– que un dia presidiria la Generalitat restaurada. Molt menys podia pensar que la profecia de Candel es compliria tan al peu de la lletra que un dels seus successors en el càrrec que abans d'ell havien ocupat Macià, Companys o Tarradellas seria «un altre català», un xarnego.

Ahir, el president José Montilla, nascut a Iznájar, va acollir al Palau de la Generalitat les restes mortals de Francisco Candel, nascut a Casas Altas.

Els adversaris de l'actual president de la Generalitat poden retreure-li un nacionalisme o un catalanisme tebis. Però Candel no va dir res de graduacions. El que és cert és que si Catalunya ha acceptat amb tota naturalitat ser presidida per un xarnego és, entre altres motius, perquè Francisco, Paco, Candel va contribuir a fer natural aquesta acceptació i la convivència que comporta.