Un liberal és un senyor de dretes instruït. Els dirigents i molts militants del PP fan professió de fe liberal però es nota que aquesta no és la seva religió i que són de dretes i només de dretes perquè no tenen instrucció o perquè per raons electorals tracten de dissimular-la. A Espanya, i una mica a Catalunya, presumir de burro, com exhibir una certa mala educació, sempre ha donat més rèdits que presumir de savi i ser educat. La conducta casernària té una tradició prolongada.

La qüestió és que un dia de l'altra setmana vaig assistir a una reunió d'uns que s'autoanomenen liberals catalans, i que tot fa pensar que ho deuen ser. Són senyors i senyores que pertanyen a un artefacte que es diu Fundació Catalunya Oberta. Hi abunden els militants i els simpatitzants de Convergència. Només diré que al capdamunt s'hi troben l'exconseller Joan Guitart i el senyor Lluís Prenafeta i que en la reunió de què els parlo hi eren visibles Oriol Pujol Ferrusola, David Madí, etcètera. La reunió es va fer a l'hotel Majestic i en realitat era un acte públic perquè es tractava de presentar-hi un llibre escrit per Jordi Graupera que recull el pensament de l'economista Xavier Sala i Martín. Sala i Martín també és membre de Fundació Catalunya Oberta, i amb aquesta dada vostès ja s'han fet el càrrec de quina mena d'entitat parlem. Liberal de dalt a baix, com els agrada definir-se als que l'integren.

L'entitat respon tant als seus principis –«oberta» i «liberal»– que en l'acte s'hi podia fumar i, de fet, molta gent fumava sense que ningú protestés ni estossegués ni se n'anés. Feia anys que no assistia a un acte públic de finestres tancades on es pogués fumar. També feia anys que no veia gent tan feliç d'estar concentrada en aquestes condicions.

Només m'hi vaig poder quedar un moment. El just per saber que Sala i Martín posava en qüestió el canvi climàtic o, almenys, en relativitzava els efectes. Una manxiula a Al Gore, una altra al Banc Mundial, una altra, la definitiva, als ecologistes. El públic liberal s'ho passava d'allò més bé.

Els liberals, per ser-ho, han de presentar una certa superioritat moral. Han de poder-se dir a si mateixos que pertanyen a l'elit del pensament. Vostès pensin en aquell senyor anglès tancat a la biblioteca del seu castell o de la seva mansió. Vesteixin-lo amb un jersei vermell i una americana de llana de Donegal i lliguin-li un mocador de seda al coll. Posin-li un llibre en una mà i una pipa d'escuma de mar a l'altra. Ja tenim dibuixada la imatge externa més de postal d'un liberal. Facin ara que aquest home, així que ha llegit al llibre un pensament brillant que l'ha fet rumiar i l'ha emocionat projecti una mirada cap a la finestra. Més enllà dels oms o més enllà de St. James Street es belluga la terregada humana que no arribarà a entendre mai el pensament subtil. Què produeix més plaer a un liberal així descrit? El contacte amb la saviesa o saber que la saviesa només està al seu abast? Els liberals catalans del Majestic escoltaven satisfets l'enfilall de sil·logismes de Sala i Martín però molta més satisfacció els causava pensar que anaven a la contra d'Al Gore, d'ICV, d'El País i de tots els que marquen o volen marcar l'hora oficial del pensament correcte. Anar a la contra, portar el son girat, pensar que tots o gairebé tots estan equivocats i van en direcció contrària menys tu i els de la teva penya fa venir un buit al cor que és el principi d'allò que els francesos en diuen petita mort i que no té a veure amb la mort sinó amb el plaer de viure.

Hi ha liberals que amb aquest plaer cultivat en la intimitat o en la tribu ja en tenen prou. Els liberals catalans, que són més mediterràniament histriònics i tenen alguns greuges amb el tripartit, amb els antics hippies i amb els antics progres, senten la necessitat de tant en tant d'expressar públicament els seus principis amb llibres i articles. Llavors se'ls nota massa que volen épater els progres, els hippies i Joan Saura. Els liberals catalans, producte del temps, han abandonat Chesterton i Wilde i han abraçat el Wall Street Journal i l'americanisme més abrandat, expansiu i expansionista.

A mig acte del Majestic, Jordi Graupera, que feia de mestre de cerimònies, va reptar algú del públic a posar-se l'americana escandalosa que Sala i Martín duia, com les du sempre. Un senyor de la primera fila que tenia tot l'aspecte d'haver passat per Esade es va presentar voluntari i l'intercanvi d'americanes amb el professor de Columbia, N.Y., es va produir. Els liberals catalans van riure i van aplaudir molt.