Enric Maurí aviat farà 50 anys. És un artista que generacionalment se situa immediatament després del conceptuals catalans dels principis dels setanta, aquells que van tenir una esbroncada mediàtica amb Tàpies. Maurí porta una trajectòria vinculada a la utilització del cos com a expressió artística, a les videoperformances, a la instal·lació conceptual, però també a la pintura i a la fotografia. És de la mena d'artistes que encara ara, a la Catalunya que es creu moderna, referent internacional en el camp de la cuina desconstruïda, de passat de lluentor artística amb el pedigrí de Picasso, Dalí i Miró, se'l veu «estrany». «Estrany» per un ampli públic, i estrany també pel mateix món de l'art, que encara pateix una certa fragmentació. Encara costa d'assimilar que un artista que pinta també enregistri un vídeo en què apareix amb una perruca rossa i tocant una guitarra de joguina. Una escena que pot semblar anecdòtica, però que en el conjunt de la trajectòria coherent d'un artista és un ingredient més per cuinar un discurs que en el cas de Maurí forma part d'una denúncia de tot el que entrebanca la felicitat.

Tot i aquesta sensació viscuda de la dificultat de connectar amb el públic majoritari d'un cert tipus d'art, hi ha aquests dies a Barcelona dues galeries que han apostat per Maurí de manera simultània. Es tracta d'H20, una sala de Gràcia amb una llarga i solvent trajectòria innovadora, i Fidel Balaguer, a l'Eixample. A H20 (Verdi, 152), el títol de l'exposició i la pregunta que es fa l'artista és Jo, què puc fer? A Fidel Balaguer (Consell de Cent, 315, entre-sol 2a) l'enunciat i l'interrogat és Jo, què puc dir?

És gratificant percebre que encara hi ha gent que arrisca (econòmicament) i creu en l'art quan hi ha molta gent que, com diu Mauri, «pot viure d'esquena a l'art». Aquesta aposta reconfortant posa en relleu la necessitat de viure l'art com un camí que dóna respostes, o si més no planteja realitats. No com un estrany procés generat pels desequilibris dels artistes.

Les raresses plàstiques i conceptuals que planteja Maurí són, entre altres coses, una peça consistent en un futbolí on els jugadors han perdut els colors de les samarretes (simbolisme de la invisibilitat dels individus), un quadre on hi ha anotada la llista de la compra (l'art com a expressió del gest natural i quotidià), una fotografia amb una nena vestint la roba d'un adult, o un projecte fet en 3D que ironitza sobre el turisme de masses a Barcelona, no són propostes més estranyes ni més difícils d'entendre que, per exemple, el comunicat oficiós de la Casa Reial. És més fàcil agafar al vol el concepte separació, que no pas l'eufemisme: «Els ducs de Lugo han convingut el cessament temporal de la seva convivència conjugal.»

Mentre la societat s'embranca en qüestions que semblen de difícil comprensió, com si les picabaralles del Rei amb Chaves fessin més humà el monarca, o com si la separació de la infanta la convertís en una dona normal (precisament el dia que humanament condemnen els autors de la portada d'El Jueves de Felip i Letícia fotent un clau, força humà), el «singular» Enric Maurí intenta comunicar amb les seves obres les contradiccions de la societat, parlant amb el seu llenguatge de tota aquesta paròdica versió de la realitat en què s'ha convertit la realitat.