L'historiador de l'art Marc Domènech ho estableix de bon principi: Torres-Garcia va sentir-se massa pròxim als valors del primitivisme, de la intuïció, la pobresa de mitjans i fins de la màgia, per convertir-se en un constructivista ortodox, de manera que el seu flirteig amb les categories d'ordre i estructura que en efecte són primordials en la seva concepció artística s'ha d'interpretar com una màscara complexa del seu veritable ideari estètic. N'hi ha prou de consultar les seves reflexions teòriques recollides en un ampli cos literari, sovint poc o mal llegit, per adonar-se amb quina precocitat defensava les qualitats del primitivisme, fins i tot quan la seva obra encara s'inscrivia plenament en el classicisme del projecte noucentista, del qual d'altra banda s'allunyaria amb no poc desencís i mal humor. Exceptuant aquesta etapa i la que el va vincular al vibracionisme del també uruguaià Rafael Barradas i del poeta Joan Salvat-Papasseit, la seva és una posició «sempre voluntàriament al marge dels moviments contemporanis», fins al punt que Domènech insinua que les poques vegades que hi estableix una certa sintonia, com ara entre 1917 i 1922, la sensació que produeix és que està passant per un moment d'indecisió creativa. La seva obra fa l'efecte d'«un vidre translúcid que deixa passar la llum i l'ombra dels grans trastorns formals del segle XX però cap imatge nítida», va dir el comissari per contradir que aquest caràcter «enigmàtic i eclèctic» tingués a veure amb dubtes o irresolucions, sinó amb una «estratègia deliberada de mantenir-se còmodament als marges», tot i transitar lliurement per alguns elements del cubisme, el surrealisme, el neoplasticisme o el constructivisme.

El primitivisme de Torres-Garcia, nascut a Montevideo de pare mataroní i establert des dels 17 anys a Catalunya, des d'on va viatjar a partir dels anys vint als Estats Units, Itàlia i França, abans de tornar a l'Uruguai el 1934, prové de fonts múltiples, des de l'art tribal a la pintura del Quattrocento, passant pel romànic i el gòtic, l'art grec arcaic, la simbologia egípcia i la cultura precolombina, i es pot rastrejar en escrits tan primerencs com les Notes d'art, de 1913, o a El descubrimiento de si mismo, de 1917, tots dos llibres publicats a Girona per la Tipografia Masó: «El secret que tots els pobles primitius ens agradin, tot i la seva incorrecció, és que, no avergonyits per la tècnica, o més aviat no preocupats per ella, es van cuidar només d'exterioritzar el seu món, allò íntim seu.» Aquest és també el moment en què aprofundeix en la fascinació que sentirà tota la vida, de manera semblant a Paul Klee, per l'imaginari infantil, «humil en la matèria, simple, profund i expressiu perquè té el seu origen en la intuïció, en el subconscient, i, doncs, és lliure», escriurà durant la seva estada a Nova York, on muntarà la seva primera empresa de fabricació de joguines, amb Joan Agell i Joan Broch, i el suport entusiasta del fotògraf i galerista Alfred Stieglitz, abans de traslladar el projecte, amb el nom d'Aladdin Toys, a Europa i de veure'l fracassar per un fatal incendi a la fàbrica.

DELS INFANTS ALS INQUES

Marc Domènech subratlla que, a diferència dels altres artistes de l'avantguarda que es van sentir atrets pel primitivisme, per Torres-Garcia no va ser mai un mer recurs formal per renovar el seu repertori artístic, sinó un mitjà per aprofundir en la potència expressiva i comunicativa de l'art, per donar compliment al seu gran axioma: «unir l'home amb l'univers».

Des d'aquesta perspectiva, el comissari conjectura que, abans que l'art precolombí, s'hauria de prendre en consideració la influència que van exercir en Torres-Garcia les màscares del mexicà Germán Cueto, cosí de la pintora María Blanchard, que buscava la mateixa rusticitat que l'uruguaià a través de l'ús de suports humils com ara el ferro, el suro, el metall, el cartró o la palla. De fet, no serà fins al seu pas per Madrid, el 1933, que començarà a articular la superfície a partir d'una profusió de formes geomètriques, deutores de la ceràmica i l'art tèxtil andins i que ja explotarà decididament al seu retorn a Montevideo.

Torres-Garcia. Darrere la màscara constructiva és la primera temptativa de remarcar les fondes arrels primitivistes de l'artista, mai estudiades fins ara, però no pas un intent de reescriure la seva trajectòria, va puntualitzar Domènech, que va explicar que el 30% de les obres reunides a la Fontana, procedents en gran part de col·leccions privades de Madrid, Ginebra, Montevideo i Barcelona, s'exposen al públic per primera vegada.