Hi ha un detall en el ple sobre el caos de rodalies d'ahir que revela la gran diferència d'aquesta legislatura amb l'anterior. És el moment en què José Montilla, adreçant-se a Artur Mas, Felip Puig i Oriol Pujol, els va dir: «Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu... José Montilla.» En l'últim ple d'aquestes característiques, Mas va fer perdre els estreps de tal manera a Pasqual Maragall –que el tenia entravessat des de l'època de l'Ajuntament de Barcelona– que l'aleshores President va acusar CiU de cobrar comissions il·legals amb allò de «vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%».

Però Montilla és un mur infranquejable i, fins que no es demostri el contrari, té un comodí que desespera Mas: el problema de tot plegat és la falta d'inversió dels governs del PP i CiU, que ara el PSOE reverteix. «El futur no pot ser presoner dels dèficits del passat.» Argument al qual s'afegeix que el 2002, tots els partits van pactar l'actual traçat: el PP a l'Estat, CiU a la Generalitat, el tripartit als ajuntaments, sabent que era dificultós. Per tant, «tothom», i ho va repetir, hi està implicat. A això, Mas, desesperat perquè diu que és un problema de gestió de l'obra, no d'inversió o traçat, hi respon el no menys conegut argument que Montilla no lidera perquè és un baró del PSOE que fa passar l'interès electoral socialista per sobre del dels catalans. «Prioritat 1, 2 i 3, protegir el seu partit» i «convertir Morlán en l'heroi de la festa de la Rosa». I així fins a l'infinit, game over , menyspreu mutu i diàleg de sords. El que passa és que després del curtcircuit Montilla s'aixeca i és President, perquè té el suport de l'entesa, del tripartit, d'ERC i ICV, i Mas és a l'oposició. Li falten tres diputats i té dues opcions: o atreu ERC a la seva casa gran o trenca la majoria per si sol. I d'aquí la refundació del catalanisme. El problema és que de tant repetir que Montilla està sotmès al PSOE, cada petita cosa que el distancia és un punt al seu favor en l'eix catalanista, com el discurs de Madrid.

Montilla és un frontó que, a més, és capaç de no dir res davant de la sorpresa d'última hora de CiU i semblar que aquí no passa res, perquè no tindrà una sortida de to com la de Maragall que capgiri el panorama. Com en la votació separada dels grups del govern sobre la dimissió de la ministra. El govern té l'avantatge que, venint d'on es ve, la calçotada i l'episodi de la ministra ja no causen sorpresa. I davant l'empat infinit, Montilla guanya perquè, si no hi ha sorpreses, treballador constant, va guanyant fins i tot agilitat en les rèpliques i sensació d'autoritat. ERC i ICV, s'ho miren des de la barrera, i si el PSC es remunta al 1997 –amb el PP governant–, els socis van sense problemes fins al 1990, quan hi havia el PSOE a la Moncloa.