El nou espectacle del Cric és més equilibrat que altres muntatges més recents. Això, que és un signe positiu, té una primera conseqüència immediata que pot molestar els fans de Poltrona, que surt molt menys a la pista. Presenta només tres entrades, una de les quals és la clàssica de la puça, que en la funció de l'estrena va quedar més retallada que en la versió original, la qual cosa va fer que no assolís el clímax d'altres ocasions. A més, el joc de donar i rebre que fa amb el públic amb la puça ja el va fer una estona abans amb el que semblen unes avellanes i nou ous, en una entrada absolutament histriònica en què Poltrona provoca el desori més absolut entre el públic. Aquesta entrada, la dels ous, és una de les més irreverents i descarades que es pot veure en aquests moments en qualsevol circ europeu. És fantàstica i, en cada cas, els prop de 90 segons en què llança els ous al públic, es fan irrepetibles. És el caos més absolut.

Parlant de caos –tot i que aquest no estava buscat– n'hi va haver a l'entrada dels espectadors al circ, ja que Servicaixa havia venut seients amb una numeració diferent a la del circ, que va haver de demanar disculpes. L'incident va provocar que la funció de gala comencés amb més de mitja hora de retard.

La tercera entrada que presenta Poltrona és la de l'òpera. Amb una veu cada vegada més educada per a l'opera prima, Poltrona va oferir una de les imatges de la tarda quan va treure a la pista l'actual director del circ Price de Madrid, Joan Montanyès. No el va fer sortir per saludar, sinó per refregar-li nata per tota la cara. Moment per a la història. I com és habitual, Poltrona es va quedar amb els calçotets del Barça. De moment, no consta que aquesta acció hagi fet empipar la directiva de l'Espanyol, com ha passat recentment amb un vídeo de Les Tres Bessones.

En Tortell fa més aparicions esporàdiques com ara una entrada de represa amb Leandre Ribera, en què es donen cops de paella al cap, o quan canta amb la resta de la troupe una cançó ètnica –en una imatge que recorda el circ francès Romanès– durant un dels números de més alt nivell de tota la funció: el de la trapezista Ruby Rowat, que presenta un notable número d'altura, amb una doble pirueta sensacional.

La canadenca Marie Claude-Roulez, acabada de llicenciar aquest mateix any a l'Escola de Circ de Montreal, presenta un número de roda alemanya d'una gran bellesa plàstica i en què sobresurt la viola, l'últim instrument que ha incorporat l'orquestra. El pallasso Leandre segur que va ser doblement feliç, ja que a part de la seva estrena també acabava de ser pare per tercer cop. Un dels aspectes destacats de l'espectacle són les transicions, molt ben relligades entre numero i número. El mèrit és de Manel Trias, director escènic del muntatge. Especialment brillant és la transició que hi ha entre la roda alemanya i l'entrada clàssica del mirall, també de durada molt curta, i que Leandre fa amb l'ajuda d'un espectador. Totalment integrat en l'espectacle, Leandre protagonitza moltes de les imatges tendres i poètiques del muntatge com ara la del nen del públic que vola cap a la cúpula del circ amb uns globus. Allunyat de la imatge tradicional del Cric, i amb un estil clarament patentat a les escoles de França –segurament el número més afrancesat de la història del Cric–, la parella catalana Daraomai, formada per Agnès Fustageras i Martí Soler, presenten un número amb una il·luminació estranyament groga que mostra una bona tècnica i expressió corporal. El programa també inclou el número de quadrant aeri, a càrrec de Candice Bordes i Joan Ramon Ganyet, i la brasilera Carol Correa, que va tenir problemes amb la corda. El Cric ha tornat a reviure, i contràriament al que diu Montse Trias, la pallassa blanca, al final de la funció –«tot el que comença acaba»– en el cas del Cric és diferent. Tot el que acaba comença.