La primera vegada que vaig tenir esment d'aquesta maçoneria –potentíssima, ben lligada i tremendament eficaç pels que en professen el seu esperit i l'utilitzen– ja fa més de 40 anys. De fet en vaig llegir un comentari per a mi revelador de la seva existència i de les seves característiques en un diari barceloní extingit, El Correo Catalán, el 21 de març del 1965, que llavors passava –dintre de les molt escasses possibilitats– per una època força aprofitable. El diari, llavors era dirigit per un tal Roselló, fill de Reus, però, de fet, l'acomboiava el magnífic periodista Manuel Ibáñez Escofet, que tenia col·laboradors tan destacats com ara Wifred Espina, fill de Vic, autor d'una secció setmanal extraordinàriament sucosa, «Cada cual con su opinión», d'obligada lectura per als curiosos de la política camuflada i on vaig llegir, en la data indicada, la descripció de la singular maçoneria, singular encara que potser sigui tan vella com la mateixa política. Érem en temps molt difícils. En plena dictadura franquista. Per explicar algun tema ingrat al règim sense topar amb la censura, els comentaristes polítics havien de tenir una gran habilitat metafòrica i, a la vegada, una traçuda capacitat expressiva perquè se'ls entengués, no fos cas que els succeís com a Góngora, que, segons García Lorca, costava de llegir a molts desatents perquè s'explicava amb massa perfecció i detall. L'habilitat i la mesura de Wifred Espina eren considerables.

La maçoneria de la mediocritat consisteix en l'associació implícita i sense estatuts ni contractes (a l'estil de l'antic mercat de Reus) situats pluralment –com el pugó– entorn dels llocs de poder, petits o grans, des d'una entitat veïnal fins al govern de qualsevol estat, o des de la més mínima confraria fins a la cúpula d'una organització mundial. Al voltant de qualsevol d'aquestes prominències, els mediocres s'alien estretament, es confabulen, es juramenten i, ben units, expulsen tota persona eminent o superior a la mitjania perquè no ocupi els llocs de possible domini. La maçoneria de la mediocritat va esporgant així els brots prometedors i els llocs són repartits entre la grisalla –vull dir la grisor– confabulada. No tots els mediocres pertanyen a la maçoneria. Únicament hi pertanyen els mediocres amb ambició que volen arribar a alguna posició –del grau que sigui– dominant. Aquests, per escalar, s'ajuden mútuament, s'alien. I al crit de: «Fora els prepotents! Fora els superbs!» –tot són suposicions– i amb la consigna mussitada: «ara jo; després tu» van reeixint en massa llocs. Aquí, també.

Com que sóc una persona més aviat distreta, quan va plegar El Correo Catalán vaig deixar de tenir noció del que feia, del que escrivia el senyor Wifred Espina. Em sembla saber que amb l'autonomia es va aproximar a la política i que va fundar i dirigir el Centre d'Investigació de la Comunicació de la Generalitat. Ara és novament notícia perquè ha publicat un llibre més que interessant, titulat Temps de rauxa. No hi ha dubte que és un notable analista polític i, per mi, el descobridor (o almenys el divulgador) d'aquest fenomen denominat maçoneria dels mediocres, tan important en la història de la humanitat i tan poc estudiat i comentat. El pitjor del fenomen, del flagell, és que fa la impressió d'estar cada dia més escampat i enrobustit.

Aquí també el tenim aferrissadament implantat: a dalt i a baix, a dreta i esquerra. La ciutadania el coneix sense acabar-lo d'identificar, però en política se'n plany amargament a través de l'abstenció electoral.