Des de sempre el silenci ha gaudit d'un merescut respecte. Cinc-cents anys abans de Crist, Confuci ja va dir que «el silenci és un amic que mai traeix». Les paraules, en canvi, delaten. És ara que sabem que hi ha franquistes «de pensament, paraula i obra». No ho sabríem si ells mateixos no es delatessin. No fa falta proclamar-se franquista. Igual que no feia falta detallar els pecats comesos contra el sisè manament. N'hi havia prou de dir: «Confesso que he pecat contra el sisè manament». I després d'una petita pausa (abans el confessor no obrís la boca) afegíem: «De pensament, paraula i obra». No calia dir res més. Eren els anys de la majoria silenciosa: els recordeu? Segur que sí! com és possible oblidar uns anys en què estava prohibit parlar de política i, en conseqüència, semblava que tothom estava d'acord? Voleu major felicitat que aquesta? Tothom d'acord, però exactament en què? En tot i en res. El silenci de la majoria cobria el paisatge com la neu quan cau abundosa. Aparentment tot era blanc. Però en el fons tot era corrupte. La corrupció era inherent a la dictadura militar. A partir d'aquí, la societat sencera s'anà convertint en un gran sepulcre blanquejat. És la imatge evangèlica de la hipocresia. D'acord amb la qual un poble que ha viscut anys i anys a l'interior d'un sepulcre blanquejat no ressuscita així com així. Corromput per les lleis, aquest poble no sabrà respectar les noves lleis ni aprendrà a ser lliure. Tard o d'hora tindrà por de la llibertat. Enyorarà «les olles d'Egipte». Es preguntarà, sorprès, la democràcia era això que tenim ara? «Això» que tenim ara és soroll mediàtic. És involució. És la conxorxa de l'extrema dreta i del poder fàctic dels bisbes espanyols per retornar al passat. Des que el govern d'Aznar va perdre la majoria vivim en un clima d'insídia morbosa. Deslegitimant totes i cadascuna de les institucions de l'Estat es pretén crear un clima d'inseguretat i de por. Assistim a una campanya de dramatització ideològica. S'han dit coses de jutjat de guàrdia. No em refereixo únicament a la mentida d'Estat sobre l'autoria dels atemptats terroristes, sinó als insults, les desqualificacions, la falsa visió de Catalunya que la COPE ofereix cada dia amb el primer cafè, la falsa associació de víctimes del terrorisme, la intoxicació permanent a base de sembrar dubtes i més dubtes, la criminalització d'una assignatura tan innòcua com l'educació per a la ciutadania, l'ocultació de dades per part de la jerarquia per fer-nos creure que no rep ajuda del govern (i la rep), el suport constant a persones tan poc de confiança com Jiménez Losantos i César Vidal, profetes de l'apocalipsi i apòstols de la mentida, la insídia reiterada que Espanya es desintegra (se rompe), l'exhibició descarada de banderes preconstitucionals, l'exaltació d'un patriotisme que desemboca en la xenofòbia i en la immigrofòbia, el fals alarmisme sobre la família tradicional, que segons sembla està en perill d'extinció per culpa de les parelles de fet i els matrimonis civils (ja no diguem si són d'un mateix sexe), i per si tot això no fos prou ja fa temps que l'Església jeràrquica va dient que se sent perseguida. O sigui, que si no porten guardaespatlles, els Roucos i els Cañizares, és ben bé perquè són uns herois. Uns màrtirs amb vocació de màrtirs. Ho donarien tot (por Dios, por la patria y el Rey) a condició de tenir-ho tot a les seves mans. Ja ho van tenir tot a les seves mans: el poder i la glòria. Si ara tenen la impressió de no tenir res, deu ser perquè aquell «tot» en realitat no era res. Si haguessin fet cas de joan XXIII i de Pau VI, ara no tindrien les esglésies buides, ni els altars plens de màrtirs, ni dependrien de l'Estat. Ni tindrien res del que tenien, però estarien en disposició de tenir tot el que es pot desitjar: la confiança dels fidels. L'amor dels creients i la simpatia dels no creients. Però no ha estat així. La transició no va ser transició sinó transacció. Van pactar amb els representants d'aquella «majoria silenciosa» que avui (deixant de banda si és o no majoria) ha deixat de ser silenciosa: és sorollosa com ho ha estat sempre l'«espanyolisme». L'espanyolisme que mai s'equivoca. I no és perquè no tingui boca. La té i ben grossa. Però per dir mentides. Per insistir fins a l'esgotament que «els atemptats de l'11-M tenien un objectiu polític: canviar el curs de la història d'Espanya», que deu ser un d'aquests cursos que es donen per correspondència. «Malauradament –ha dit Aznar– ho van aconseguir». Des d'aleshores hem deixat de viure en pau. Com és possible que uns «vulgars terroristes» puguin canviar els designis de la Providència? Per força ha d'existir una connexió diabòlica, que tard o d'hora se sabrà. «Si és que existeix», va afegir, l'Aznar curant-se en salut. Evidentment! Qui millor que ell per saber que no existeix. El que sí que va existir és el no massiu a l'enviament de tropes a l'Iraq, que ens va situar a l'ull de l'huracà Ben Laden. El que sí que existeix és la fotografia de les Açores, amb l'amic Bush, i l'altra fotografia –la que es va fer al costat del papa Wojtyla, amb tota la seva família– que deuen penjar de costat.

I finalment el que també existeix és que les eleccions no les va guanyar el PSOE sinó que les va perdre el PP, a última hora, però no per culpa dels atemptats sinó per la mentida d'Estat que va posar en evidència el grau de cinisme dels qui ens governaven i al mateix temps la manca de previsió, és a dir, la ineptitud dels governants que es creuen saber-ho tot i no saben res de res. La democràcia és el govern del poble, pel poble i per al poble.

Hi ha moments –durant la vida de qualsevol polític– en els quals el millor que es pot fer és no badar la boca. La frase no és meva sinó d'Abraham Lincoln. Igual que la definició sobre la democràcia. Lincoln, com tothom sap, va abolir l'esclavitud. Doncs bé: la pitjor esclavitud és la que se sosté sobre la mentida. Perquè, d'acord amb l'Evangeli, ens fa lliures la veritat. No la mentida. I així ho proclamà Wojtyla a l'encíclica Veritatis splendor (6-VIII-93), àmpliament revisada i actualitzada pels seus fidels seguidors –la CEOE, la COPE i el PP– amb el títol Epifania de la mentida.