diumenge, 11 de novembre de 2007
> La noia que va fugir de l'integrisme
Mentre els mitjans es capfiquen a crear falses polèmiques sobre l'ús del vel en una escola, l'estrena de la pel·lícula «Persépolis», que aborda de manera didàctica el problema, ha estat minimitzada
els miralls de la ficció
Periodista i professor de la UdG
ÀNGEL QUINTANA..
+ Un fotograma de la pel·lícula reivindicada, Persépolis.
|
Des de fa uns dies es projecta, envoltada de certa indiferència, una singular pel·lícula d'animació titulada Persépolis. El seu punt de partida és un còmic dibuixat per Marjane Satrapi, del qual se n'han venut més d'un milió d'exemplars i en el qual es proposa un interessant joc entre el llenguatge gràfic i el retrat autobiogràfic. En el transcurs de quatre volums –que recentment s'han recopilat en un de sol– Marjane Satrapi explica la seva pròpia història. Ella era filla d'un home que va ser torturat per la policia del xa de Pèrsia durant els anys de la revolució. Va veure com les esperances d'un canvi social, per les quals havia lluitat tota la seva família, s'esvaïen davant d'una política integrista que s'imposava al seu país i que marginava la seva pròpia condició de dona. Quan era adolescent, va sentir-se obligada a anar pels carrers amb el vel, a viure en una actitud servil i a refugiar-se en un entorn gris davant del qual no hi havia possibilitat de transformació. Després d'una estada a Àustria, va comprendre que estava condemnada a sobreviure sense llibertat i va decidir fugir cap a París on va explicar la seva experiència. El testimoni de Marjane Satrapi no va trigar a imposar-se pel didactisme i la claredat amb què explicava la singular –i trista– història del seu país, però sobretot per la manera com articulava un discurs valent, en primera persona, contra l'integrisme islàmic. El relat s'allunyava dels clàssics processos de demonització de l'islamisme, per presentar des de dins les contradiccions de la seva identitat i reivindicar la seva pròpia llibertat com a dona. Amb l'ajuda de l'animador Vincent Paronnaud, Marjane Satrapi va transformar els seus còmics en pel·lícula, amb la col·laboració d'algunes destacades estrelles del cinema francès com ara Catherine Deneuve i Chiara Mastroianni. El passat mes de maig vaig poder ser a la presentació oficial de Persépolis a Canes, que va acabar acompanyada d'una de les ovacions més fortes i sinceres que mai he pogut sentir al festival. L'èxit a Canes no va trigar a convertir Persépolis en una obra de referència i en el centre de nombrosos debats públics. Després d'haver viscut l'èxit de la pel·lícula a Canes em va resultar estrany entrar un divendres a la nit a una sala de cinema i veure que només hi havia tres persones entre el públic. També resulta dolorós comprovar que ningú s'ha preocupat de portar la pel·lícula a escoles i instituts, on podria actuar com una veritable lliçó d'història contemporània i d'educació a la ciutadania, com també em resulta estrany veure com el Departament de Política Lingüística, que perd el nord per doblar qualsevol pel·lícula Disney al català, no hagi apostat per aquesta per vendre-la a un públic juvenil. La meva perplexitat augmenta després de veure com l'escola on van les meves filles –l'Annexa de Girona– fa prop d'un més va ser el centre d'atenció dels mitjans de comunicació per voler aplicar el seu reglament intern i voler impedir que una nena marroquina anés a l'escola amb vel. Mentre els mitjans van forçar la polèmica sense analitzar a fons què representa la persistència de símbols religiosos en el cor d'unes institucions laiques, un discurs clar i didàctic com el de Persépolis ha acabat essent minimitzat. No seria millor anar més enllà de la polèmica i fomentar algunes lliçons com la de Marjane Satrapi? La setmana vinent els nens de l'Annexa aniran a veure Persépolis al cinema, de fet l'acte serà una manera clarivident de suplantar els falsos debats sofistes per la força del coneixement.
|
)
