La línia que va de Manresa a Lleida (eix nord), per la qual anys enrere van circular els expressos que anaven a Madrid, Saragossa, Galícia, l'automotor TER a Salamanca, semidirectes a la Pobla de Segur i els altres trens regionals procedents de Barcelona, està tocant la seva fi per falta constatada de manteniment. Durant força quilòmetres travessa zones rurals amb escassa demanda de passatge («trànsit dèbil», en argot ferroviari: tres trens diaris per sentit a/des de Barcelona), passa per nuclis de baixa densitat de població i té alguns dels seus baixadors allunyats d'aquests nuclis, fins a arribar a Cervera, Tàrrega, Mollerussa, Bellpuig i altres poblacions pròximes a Lleida, on en lloc d'oferir-se un bon servei ferroviari s'han afanyat a oferir un substancial servei d'autobusos, i han accelerat així la defunció progressiva (per no dir programada) de la línia del tren.

El 1985 o el 1986, al·legant meres raons econòmiques, es va cometre la barbaritat de clausurar línies i tancar importants relacions transversals (Via de la Plata Gijón-Sevilla, Múrcia-Almeria/Granada, etc.), d'algunes de las quals actualment s'està plantejant la reobertura.

Per les recents incidències entre Prat de Llobregat i Barcelona, molts dels trens de llarg i mitjà recorregut s'han vist obligats a acabar el seu viatge a Tarragona (fent transbord a autobusos) i a Sant Vicenç de Calders (fent transbord a Rodalies). Això obeeix al fet que l'actual saturació del trànsit en la línia de Sant Vicenç de Calders a Barcelona per Vilafranca del Penedès i Martorell no permet «canalitzar» per aquella línia tots els trens que haurien de circular cap a Barcelona per Vilanova i la Geltrú.

Si l'abans expressada línia de Manresa a Lleida hagués estat cuidada com es mereix, les circulacions procedents de Saragossa i Lleida haurien pogut arribar a Barcelona sense majors dificultats que l'adequació dels seus horaris a las circulacions existents de Rodalies entre Manresa i Barcelona, i s'hauria descongestionat així la línia de Sant Vicenç a Barcelona per Vilafranca del Penedès, per la qual, de moment i fins que es restableixi el trànsit entre Gavà i Barcelona, haurien pogut continuar la seva ruta els trens procedents de Móra i Tortosa, i s'haurien evitat transbords a autobusos i a trens de Rodalies.

Crec que ha quedat clar que tancar i/o deixar caure en l'abandonament línies de tren per interessos merament econòmics, més aviat o més tard, passa factura. És un cas de simple logística ferroviària.