Que canviïn aviat l'hora, que posin l'horari d'hivern, que es faci clar més aviat. De fosc, l'avinguda de Maria Cristina, amb el Palau Nacional al fons, té un aire fantasmagòric, fa una mica de feredat i sembla com si el pavelló de les Missions que va servir d'internat de presoners en la postguerra encara funcionés. Ara, l'hora punta del matí, que se situa entre set i vuit, és plena nit i els pobres viatgers que des d'ahir i fins qui sap quan hauran de fer transbords en aquell punt semblen, a la llum de la lluna, molt més desgraciats, molt més desesperats i molt més pàl·lids. Em diuen que el canvi d'hora es produirà dissabte que ve. Les incomoditats seran les mateixes però es veuran d'una altra manera.

Avinguda de Maria Cristina. Fa un mes just aquí mateix mitja Barcelona celebrava el piromusical de la festa major d'una de les millors ciutats del món, segons la propaganda municipal. Avui és una immensa pista d'on no paren de sortir i arribar autobusos. Els autobusos que arriben descarreguen passatge que corre a ficar-se a la boca del metro de la plaça d'Espanya. D'allí, el metro els durà o bé directament a la feina o els traslladarà a l'estació de Sants per agafar el tren i poder seguir el trajecte ferroviari interromput.

Els autobusos que surten recullen gent que ve de la mateixa boca del metro i que pretén seguir el trajecte contrari. Uns autobusos van al Prat, uns altres a Viladecans i uns altres a Gavà. Els que tenen més requesta, els que acumulen més passatgers i semblen més protegits pels informadors i per la policia que vigila, són els de Gavà. A mi a Gavà no se m'hi ha perdut res ni ahir ni mai de la vida però el periodisme té les seves servituds i pujo al primer autobús que se'm posa a mà. Ara els diré una cosa que no em creuran. Una senyora de mitjana passa pel meu costat cantant Els segadors. Concretament canta el vers «com fem caure espigues d'or, quan convé seguem cadenes». Jo només dic que hi ha personatges i situacions que no es poden inventar i que aquesta senyora era del tot real.

L'altre dia, en el debat de política general, el president José Montilla i el cap de l'oposició, Artur Mas, volien escatir si el català, seguint la tesi d'un periodista distingit, està emprenyat o no ho està. Si Montilla i Mas, en comptes d'anar amb cotxe oficial i veure-les totes de lluny, ahir haguessin muntat a l'autobús que desplaçava cap a Gavà 55 persones que més s'haurien estimat anar en tren, haurien conclòs que el català és bàsicament un resignat. Uns altres haurien anat a cremar alguna cosa en manifestació o haurien anat a titllar de malfactors tots els factors de la Renfe, començant per la ministra i acabant per qui sigui. Els meus companys viatgers parlaven per mòbil, feien el sudoku del diari, contemplaven el paisatge que fins llavors sempre havien fet sota terra i, si de cas, lamentaven que el gratuït 20 minutos que tothom llegia només donés lectura el temps que promet la capçalera. El viatge a Gavà va durar mitja hora. Va ser una mica marejant perquè l'autocar va fer tots els revolts del circuit de Montjuïc i perquè a dins hi feia molta calor.

A l'estació de Gavà diguem que la resignació era menor i que el català emprenyat aflorava més. Per allí es bellugava el delegat de Renfe a Catalunya, Miguel Ángel Remacha. Quan els problemes van ser a l'altra banda de la línia, la del Maresme, me l'havia trobat a l'andana del Clot. Tothom blasma les autoritats de la companyia fèrria, i no dic que no tinguin raó de fer-ho, però a mi la veritat és que tant el senyor Remacha com el senyor Morlán em comencen a fer pena.

L'estació de Gavà, per cert i sigui dit de passada ja que hi sóc, és una barraca escrostonada, amb vàters que semblen comunes. Una vergonya, perdonin. Una vergonya tot plegat: l'estació de Gavà, el viatge amb autobús, les obres d'aquest tren que havent-nos de dipositar a Madrid (què se'ns hi ha perdut, a Madrid?) no ens deixa arribar a casa ni a la feina. Tot.

De tornada, al senyor que seu al meu costat li sona el mòbil. Un company seu que ha sortit amb l'autobús abans del nostre li explica que el seu conductor s'ha perdut i que estan fent voltes per la Zona Franca sense trobar l'avinguda de Maria Cristina. Molts conductors han vingut amb el seu vehicle de punts diferents d'Espanya i no han tingut temps d'aprendre el camí.

Una cosa afegiré. Ahir el transport d'emergència va ser prou pacífic, prou resignat. La novetat i les consignes governamentals en què es cridava a la comprensió i la paciència hi van fer molt. D'aquí a uns dies, quan tothom estigui marejat i cansat i tothom hagi fet tard a tot arreu, ja veurem què passa.