Qui no es consola és perquè no vol. O més aviat perquè no fa servir Rodalies cada dia. Raymond Espinosa, resident a Nova York, i Mercedes Perseguer, de Sitges, feien bromes ahir a l'autobús que els conduïa a través de la muntanya de Montjuïc des de Gavà fins a plaça Espanya. «Jo recomano a la gent que, ja que Renfe ens porta d'excursió, que es portin l'entrepà», deia Perseguer, que es va traslladar ahir de Sitges a Barcelona de forma puntual. I Espinosa li replicava: «Agafi la Renfe i conegui Barcelona amb bus.» Paradoxes de les rodalies. El novaiorquès explicava, ja més seriós, que cada cop que ve a Barcelona, cada quatre o sis mesos, troba «la situació pitjor», referint-se als problemes de les connexions amb trens a l'àrea metropolitana. I va advertir: «Cal dir que a Nova York també hi ha molts problemes; allà no són perfectes.»

Però els problemes de Nova York els queden ben lluny i importen ben poc als milers d'usuaris que ahir van protagonitzar un periple amb diferents mitjans de transport en un exercici de veritable intermodalitat. Per exemple, Diego García. Habitualment agafa el tren de Sant Celoni fins a Vilanova, on treballa, fet que li suposa un trajecte sense transbordaments de prop d'una hora i vint minuts. Ahir va anar de Sant Celoni a Sants, on uns informadors li van explicar que havia d'anar a la plaça Espanya amb metro. Des d'allà, un autobús fins a Gavà. I un cop en aquesta població va pujar novament al tren per arribar a Vilanova. Amb tot plegat, un retard d'uns 30 minuts que aquest veí de Sant Celoni afrontava amb la indignació que provoca l'acumulació d'incidències: «Fa dos anys que faig aquest trajecte i els retards són força habituals; la setmana passada hi va haver dies que vaig arribar una hora tard a treballar», va explicar. Amb el mateix problema es troben María Alonso i María del Mar Benavente, que van cada dia de Segur de Calafell a Sants. «Aquest últim mes ha estat molt dolent. Dilluns passat vaig arribar mitja hora tard; dimecres passat, una hora i mitja. I això ho he de recuperar, de manera que en comptes d'arribar a casa a les sis, hi arribo a les vuit. Sento impotència, ràbia», va dir Benavente. Ahir calculava que, durant tot el dia, estaria tres hores en el transport públic: tren de Segur de Calafell a Gavà, bus a la plaça Espanya i bus urbà des d'allà fins a Provença. María Alonso afegia la resignació al mostrari de sentiments exposats per Benavente. «T'emprenyes amb uns i altres, però no s'hi pot fer res», va dir.

L'ambient que regnava a l'estació de Gavà i a la plaça Espanya era d'indignació i resignació a parts iguals, però els usuaris estaven més pendents de saber quin autobús havien d'agafar per arribar al seu destí que de res més. Els empleats de Renfe guiaven amb eficiència i els busos sortien sense demora a mesura que arribaven els trens a Gavà i s'omplien a la plaça Espanya, així que es van viure pocs moments de col·lapse i tensió entre passatgers i personal de rodalies.