Inassequibles al desànim, Les étourdis, els folls, els beneits, van poblar divendres l'escenari del Teatre Municipal de Girona. El so d'un acordió, un despatx amb una taula immensa al centre, situada al davant d'un immens domàs vermell, a l'esquerra un tresillo d'aspecte incòmode i usat, de ferro i Skai vermell, al costat, un gosset negre assegut en una mena de tamboret alt, tot combinat amb un batre rabiós de portes –n'hi ha fins a set, cinc a l'esquerra de l'escenari i dues més, només una de vista, a la dreta– dóna la benvinguda a l'espectador. D'esquitllentes, corrent, uns quants personatges travessen de porta a porta, apressats vés a saber per què. Dos dels personatges s'asseuen a prendre un beuratge. Apareix el cap de l'oficina, satisfet de ser-ho, obsessionat pels mil i un automatismes que hi ha al seu despatx i que l'acaben superant. Deu mòbils sonant alhora el tornen boig. Un home gruixut amb un jersei de ratlles tragina una caixa de cartró que serà amagatall, pou i bitlla de curling, i que estarà al servei del genial joc escènic ideat per Deschamps i Makeïeff. Els personatges que habiten l'espectacle no fan mai el que han de fer en el moment en què ho han de fer, i quan s'equivoquen, desbarren, canten, ballen o utilitzen els objectes de la manera més inversemblant. I si fan quelcom, la seva acció és del tot improductiva, metàfora de l'absurditat del dia a dia en el món laboral. El cap de l'oficina, un magnífic Patrice Thibaud, és el màxim exponent de tot això. De dues cadires, en fa un aeroplà, i un pot d'esprai li permet, amb un sol gest, passar de perruquer a escriptor de grafits, amb una facilitat aparent que només pot ser fruit d'una exquisida tècnica interpretativa. Els objectes tenen mil usos, menys el que han de tenir. Un missatge de fax que no es deixa atrapar mai pel cap i un seguit d'explosions són el símbol dels automatismes revoltats, dels robots que es resisteixen a la seva pròpia robotització. Hi ha una visitant a l'oficina, gruixuda, una Castafiore que entra sempre pel costat equivocat o que el cap espera sempre pel costat que no toca, que canta, que parla cantant. Els personatges de l'oficina traginen garrafes de grans dimensions, plenes d'alguna mixtura, i fan cua per passar el control del cap, un formalisme absurd. Hi ha un home jove, que balla, canta i parla el francès dels súbdits de les colònies franceses a l'Àfrica. Hi ha unes cames que van soles per sota la taula. Hi ha un món poètic i divertit, a Les étourdis, amb una execució de gags precisa, mil·limetrada, excepcional. Els referents, Tati i Chaplin, hi són presents, certament, però també Harold Lloyd, Buster Keaton, Abbot i Costello o Laurel i Hardy.

El llenguatge principal és el del cos, el mim, però també hi ha quelcom de francès, anglès, una estranya barreja d'ambdós, i el gramlo, sobretot el gramlo, aquella mena de llenguatge inventat pels joglars a l'edat mitjana, del qual ens va donar notícia exhaustiva el mestre Dario Fo en l'espectacle d'inauguració del festival, que consisteix a imitar el sons fonètics característics d'una llengua sense dir res, col·locant una paraula intel·ligible de tant en tant per situar el públic, que segueix l'acció sense problemes gràcies a l'entonació i a la mateixa situació. L'espectacle finalitza amb una intensa «nevada» de papers a l'interior de l'oficina, entre els quals Lubie, el gosset que sempre marxa en direcció contrària quan se'l crida, cerca la seva pilota, enmig d'una ovació llarga i merescuda i, fins i tot, alguns crits i xiulets d'entusiasme.