El meu primer gerd va ser durant una excursió a Sant Martí del Canigó amb els del Centre. En un bosc amb picots negres, vam veure una mata, que aleshores ens va semblar un arbre, carregada d'uns fruits que només coneixíem del cinema. Ens hi vam abocar. I aquella frambuesa (o framboise) se'ns va entravessar pels crits d'en Joan Fidel o d'en Grèbol: «Això que mengeu són gerds... Que no heu llegit en mossèn Cinto abans de venir?» I a continuació va recitar: «Déu vos guard, gerdera hermosa./ Deu vos guard gallart fadrí;/ prou vos daria maduxes,/ si'm donaàsseu d'or un bri.»

Sobre l'etimologia dels mots en català i en francès i castellà, el senyor Joan Corominas ens va llegar una feinada enorme.

En aquell bosc vam veure-hi molta gerdera carregada de gerds sencers. No eren fruits macats, pessigats, corcats o mig podrits. Aquelles branques carregades d'una fruita de color vermell apagat eren a punt de morir, perquè només viuen dos anys. De la tija subterrània, en surt cada any un turió, una mena d'espàrrec, que es desenvolupa durant el primer any i en el segon en surten les flors i els fruits.

Els gerds són un fruit flàccid, dolç i amb una acidesa agradable, d'una textura pilosa i una forma curiosa. No és estrany que la indústria doni la forma del gerd a les gominoles i els caramels més elegants i selectes. Els gerds són la fruita més saborosa del bosc; vet aquí que va ser domesticada per la fructicultura moderna i, com a planta ornamental i arbre fruiter eventual, pels planteristes.

D'aquesta fruita boscana, n'hi ha de color vermell i de rosada, de blanca i groga, però d'aquests dos colors quan l'he vist en plats de cuina fru-fru hi he vist criteris estètics, més que res. Alexandre Dumas, autor d'El comte de Montecristo, va elogiar les grogues: «Les roges són més comunes; els aficionats als gerds troben a les grogues, tot i tenir el mateix gust, una aroma més fina.»

S'han de consumir fresques, poc viatjades i poc magrejades. No convé posar-les a sota l'aixeta, ja que són una esponja. Abans no es facin malbé el millor és fer-ne confitures o sucs; millora molt el suc de taronja, queda una bevenda sensacional. També se'n fan begudes refrescants, xarops, pastissos, vi, vinagre i licors com els que descrivia Brillat-Savarin; he tastat gerds liofilitzats i dessecats i tenen la seva gràcia, molt explotada per l'avantguarda culinària.

Botànics francesos de la Il·lustració recomanaven no abusar dels gerds perquè afluixen massa el ventrell. Pel seu costat, Plini el Vell i Dioscòrides ja recomanaven menjar-ne contra l'estrenyiment, les digestions pesades i els estómacs revolucionats. Dioscòrides, metge dels exèrcits de Neró, recomanava els gerds per als mals de boca, genives dolorides o tatxes.

Dioscòrides explica que els clàssics la van anomenar romeguera d'Ida, perquè neix en abundància a la muntanya d'Ida de Tròade, a l'Àsia Menor, avui a l'estat de Turquia. Aquesta muntanya, segons la mitologia clàssica, va servir de llotja dels déus de l'Olimp durant la guerra de Troia. Seria bo saber si els gerds ja hi eren o si van ser un regal dels déus.

Gerd

Fruit amb forma de móra del Rubus idaeus, un arbust caducifoli de la família de les rosàcies propi dels roquissars i les clarianes dels boscos frescos i humits de muntanya, especialment de fagedes. És espinós, però quasi no esgarrinxa, les flors són blanques i les fulles verdes d'un costat i blanques i plenes de borró al revers. Dioscòrides va escriure: «La gerdera és més tendra que la romeguera; té espines petites i també n'hi ha sense espines.» En efecte, és parenta de l'esbarzer (R. ulmifolius), que és molt més rústica, embardissada i espinosa, i té els fruits negres. El gerd és una móra, això és una colla de drupes apinyades, de fruits carnosos, cada un dels quals té una llavor al seu interior.

Jordó

La mata que produeix els gerds és coneguda per molts de noms, sobretot a les comarques de muntanya, especialment al Pirineu: gerdera, gerder, gerdoner, gerdonera, gersera i jordonera. Igualment, els fruits són anomenats gerd, gerdó i jordó, jurdú i jurdun.