L'any 1992, el preu mitjà d'un pis nou de 80 m² era a Barcelona de 110.960 euros. Avui, un pis nou costa 463.280 euros. Quatre vegades més. Els salaris no han seguit pas aquesta evolució, i avui les generacions que s'incorporen ara al mercat laboral no poden accedir per si mateixes a un habitatge en propietat amb les condicions que s'hi accedia quinze anys enrere. El mercat de segona mà també ha viscut una evolució semblant. L'any dels Jocs Olímpics, comprar un pis de segona mà i de 80 m² a Barcelona sortia per 103.120 euros de mitjana. L'any 2006, surt per 463.280 euros.

En aquestes circumstàncies, el lloguer sol ser en altres països la via de sortida per als que no poden o no volen seguir el ritme desenfrenat del mercat immobiliari de propietat d'aquests anys. Però a Barcelona, com al conjunt de Catalunya, el mercat de lloguer no és un mercat gaire consolidat. I, sense seguir l'evolució meteòrica del mercat de compra, també ha tingut un augment considerable: dels 492 euros al mes que costava l'any 1994 de mitjana un pis de 80 m² de segona mà, ara el mateix pis costa més del doble: 1.013 euros al mes.

LLOGUERS «MILEURISTES»
I és que a Barcelona es dóna la paradoxa que el lloguer d'un pis costa exactament el mateix que el salari de les persones que s'acaben d'incorporar al mercat de treball o que fa pocs anys que ho van fer: 1.000 euros. L'emancipació en solitari s'ha convertit, així, en un acte més que heroic: gairebé impossible. El districte amb la mitjana més barata, Nou Barris, el preu mitjà de lloguer és de 844 euros. Sant Andreu, Horta-Guinardó i Sants-Montjuïc són els altres districtes on es poden trobar amb més facilitat lloguers per sota de la mitjana de la ciutat.