No em puc imaginar l'elegància de color pistatxo, especialment la masculina. El color del nucli del festuc és poc discret, fa cridaneres les peces de vestir. Si veig algú amb americana negra o de color cru i una camisa verd pistatxo que separa la clova de festucs salats, ara amb les dents ara amb els dits, el situo a prop de la màfia, si més no perquè compren la roba a la mateixa botiga, perquè comparteixen l'estilista o perquè compren les mateixes revistes de moda.

Els pistatxos torrats i amb un punt curt de sal són un dóna-me'n dóna-me'n; no pots parar, costa quedar-ne saciat. Aquesta fruita de color verd llampant no pas només se sala per prendre cervesa i entretenir la gana. Té un sabor que combina bé amb dolç i amb salat: se'n fan gelats, pastissos dolços i salats, picades, s'afegeixen als amanits i se'n posa en embotits, patés...; penso que és molt usat, sobretot, perquè té un verd viu, que contrasta molt.

La bona reputació és ancestral. És mencionat a la Bíblia: «Preneu en els vostres sacs els millors productes del nostre país i porteu-los com a obsequi a aquell home: una mica de resina aromàtica i una mica de mel, goma adragant, làdanum, festucs i ametlles.» I El tractat dels aliments, del savi andalusí Abu Marwan abd al-Malik B. Zuhr. «El pistatxo és indubtablement la millor de les fruites. És calent i sec en una proporció equilibrada; tonifica l'estómac i el fetge... També és entre els medicaments més beneficiosos.» Té molta proteïna (fins a un 22 per cent) i greixos (cap a un 60 per cent), dels quals s'extreu un oli molt apreciat pels moros de l'Àndalus: «Recomanable en dejú i en el menjar, o amb panses i sucre.»

És un vici, el pistatxo; em costa de dir-ne festuc, com en deien els nostres avantpassats abans no se'n perdés la mena, de marges i a secà, a prop d'oliveres, ametllers, vinyes i alguna figuera. Els italians ens en van llegar el nom clàssic i universal: pistatxo. Que estrany que se'n perdés la mena en un país de terrenys empinats amb sòls secs i pedregosos, tan aptes per al conreu de pistatxers!

S'havia conreat extensament a la península Ibèrica en temps de l'imperi Romà i de la dominació àrab. Just després de la incorporació d'Espanya i Portugal a la UE es va fer una campanya molt potent per aconseguir que els pagesos catalans en plantessin, com a conreu alternatiu, ja que tampoc no és gaire exigent d'aigua. Aleshores, vaig assistir a una conferència en la qual van dir que era un conreu de futur. Ha, ha, ha! Avui ja hem superat l'horitzó que aquells tècnics situaven com a futur; el tenim en el passat. A partir d'aleshores se'n va començar a consumir massivament, però procedent, sobretot d'Itàlia, Grècia, Pèrsia i Síria. Plini el Vell i Dioscòrides ja situen el pistatxo a Síria i el recomanen perquè «conforta l'estomag e val a la mordedura de la sserp», i a més va bé per desfer la mucositat dels pulmons.

I ara un pastisset turc de panses, figues, pistatxos i mel, i un te de Sikkim, al nord de l'Índia.

festuc, pistatxo

És l'os del fruit de la Pistacia vera, arbret de fulla caduca de la família de les anacardiàcies. És una espècie dioica, això és que té arbre amb flors mascles i arbres femella. El pistatxer és nadiu del Pròxim Orient, i creix de manera natural a l'Iran, l'Iraq i l'Afganistan. Es comercialitza l'os del fruit, del qual se separa la coberta carnosa semiseca, com es fa amb les nous i les ametlles.

Llentiscle

El festuc o pistatxer és parent del llentiscle, Pistacia lentiscus, arbust de fulla menuda, propi de les màquies i dels boscos mediterranis. Del llentiscle o mata, arbust espès i espinós, se'n fan tanques vegetals. Dels fruits i de les llavors del llentiscle, se n'extreia oli per al llum. La grana del llentiscle ha servit d'aliment per als ocells i per al bestiar, tret de les vaques, que vénen malaltes i fan la llet dolenta. A Grècia en fan el màstic —és famosa la mastika de Quios—: és una resina per mastegar, que desprèn un perfum molt especial i adient per deixar de fumar i per a les genives. La gent del món rural han mastegat brots de llentiscle per reforçar o per guarir les genives; per això mateix s'han fet aigües o infusions amb fulles d'aquest vegetal per glopejar. El pistatxer també és parent de la noguerola (P. terebinthus), de la qual també s'extreu una resina: la trementina, anomenada terebinthos i terebinthina pels grecs i llatins; després també se n'ha dit trementina de les oleoresines de diverses coníferes. Les fustes de llentiscle i noguerola són apreciades en ebenisteria. Les mates de llentiscle són molt combustibles.